Colònies, sí o no?

14.5.2015

Quan els pares entrem en el món de l’escolarització del nostre fill tard o d’hora ens trobem amb les destijades o odiades colònies. I dic desitjades o odiades perquè la percepció que en tindrem estarà, en bona mesura, condicionada per quina ha estat la nostra experiència amb això d’anar de colònies quan érem nens. Per tant, és important que quan ens hi topem de morros, siguem conscients de quina va ser la nostra vivència per tal d’ubicar-la en el lloc que li correspon i mirar de què no tenyeixi el moment actual i menys, la vivència del nostre fill.

És a dir, si m’encantava anar de colònies i vull que el meu fill hi vagi perquè en gaudeixi, he de tenir clar que aquesta és la MEVA experiència i que a mi m’agradés molt, no vol dir que al meu fill també li passi el mateix. I al revés: si no m’agradava gens i suposem que m’enyorava, aquest fet no implica que al meu fill li hagi de passar el mateix.

Dic això perquè sovint diem, fem o actuem motivats més per la nostra vivència que no pas tenint en el punt de mira el nostre fill, el seu moment, la seva maduració i els seus desitjos.

Amb aquest tema de les colònies jo hi tinc llums i ombres. M’explico: la meva experiència és molt bona en això de marxar fora amb altres nens. A mi m’encantaven no només les de l’escola sinó que a més, anava a un agrupament escolta des dels 8 anys i marxàvem sovint de cap de setmana i a l’estiu, de campaments. A més, a partir dels 18 anys vaig ser monitora i veia forces nens (també a partir de 8 anys) als qui NO els agradava marxar fora. I no només això sinó que ho passaven realment malament sense els pares (sobretot quan es feia de nit). S’enyoraven i alguns, molt.

He estat mare i m’he retrobat amb aquest tema, el de les “colònies”, el de passar nits fora de casa i he vist, no sense sorpresa, que hi ha llars d’infants que també s’enduen els nens de colònies. Nens de 2 anys que marxen dos dies de casa. I aquí vénen les ombres que tinc sobre aquest tema: crec que no hi ha cap necessitat de fer aquest tipus de sortides a aquestes edats. I no només això, sinó que crec que els nens no estan preparats per fer-ho. Vaja, que no és el que toca, crec, a nivell maduratiu.

I aquí algú em pot dir: “el meu fill hi va anar i s’ho va passar molt bé”. Potser sí, vaja, segur que en algun moment s’ho devia passar bé, no ho dubto. Però realment cal que marxi amb tot de nens petits com ell i amb les mestres dos dies fora de casa? És el que un nen de 2 anys necessita en aquell moment? Sovint en aquesta edat ni tan sols juguen entre ells. Interactuen però no és com la relació social que estableixen amb els altres nens quan ja tenen 4 o 5 anys, ni de bon tros. A aquesta edat, als 2 anys, necessiten encara estar molt en contacte amb la mare i el pare, les persones amb qui (generalment) està més vinculat. I els necessita per créixer, per sentir-se segur, per anar madurant, i per relacionar-se amb el món.

Crec sincerament, que hi ha una tendència bastant generalitzada de voler-los fer créixer molt ràpid. Fins i tot em pregunto si són necessàries les colònies a preescolar (P3, P4 i P5). I en aquest cas, diria que potser alguns nens estan preparats i d’altres no. Si els pares són conscients d’en quin punt està el seu fill i li respecten, cap problema, perquè sabran dir “No vindrà”, a l’escola. Però si als pares resulta que ens fa il.lusió que hi vagi, pot ser que empenyem el nostre fill a anar de colònies sense que ell estigui gens a punt.

A la nostra escola se’n fan, de colònies, i la Laia no hi ha volgut anar fins aquest any, que té 5 anys i mig. S’ho ha passat molt bé malgrat que a l’hora d’anar a dormir ens va enyorar. Aquest any l’hem vist preparada i estàvem convençuts que podia trampejar el moment d’enyor, si en venia algun. Els altres anys no la vèiem a punt, però era ella mateixa qui ens deia “això de marxar, ni parlar-ne”.

I no us diré que és fàcil respectar el moment del nostre fill. Perquè a vegades volem que faci el que fa la resta i si diu que no, que no hi vol anar, pot ser que sentim que el nostre fill potser va “endarrerit” en això de desenganxar-se. Però hem de saber que si l’empenyem abans d’hora, si no està preparat i resulta que passa dos dies terribles, pot ser que mai més vulgui tornar a marxar-hi. I ho dic perquè jo havia tingut nens que venien no perquè ells volguessin, sinó perquè ho volien els seus pares… i era un drama. Se’ls notava: no acabaven de gaudir perquè no podien relaxar-se. L’ombra de l’enyor, del “no vull estar aquí”, planava damunt seu i no podien gaudir com la resta de nens ho feien. I molts d’aquests, al cap de poc, plegaven. Desconec si més endavant els venien ganes d’anar de colònies…

No és fàcil i costa trobar el punt just de respectar el seu moment, saber-lo veure, acceptar el que expressin sobre si volen o no anar-hi i mantenir-nos serens per no influir en la seva decisió: ni enganyant-los, ni manipulant-los perquè acabin fent el que volem, ni condicionant-los.

Però si teniu un fill que no hi vol anar i li respecteu, és molt probable que un dia se senti a punt i vulgui provar l’experiència. Si hi ha anat i li ha agradat, fantàstic. Però si no, no passa res per esperar uns anys a què en torni a tenir ganes. No serà menys, ni tindrà cap mancança per no anar de colònies.

És més, ni que no hi vagi mai, de colònies… no passarà res. Res de res.