Coherencia con patatas

6.10.2011

La coherència és una virtud de la qual no gaudeixen moltes persones. Parla per tu, direu o pensareu. I sí, parlo per mi, però també per tanta gent, tants polítics, tant… que es mengen la coherència amb patates quan els convé. Perquè, no ens enganyem; ser coherent és cansat, perquè no és fàcil, perquè no et pots despistar a la mínima que les coses es torcen. Si ets coherent ets coherent i punt.

Quan no n’ets poden passar dues coses; o bé que ho sàpigues, en siguis conscient i trampegis la teva incoherència amb esportivitat, per exemple, intentant que provoqui els mínims danys col·laterlals possibles, o bé que no en tinguis ni idea i et pensis que ets un gran exemple de coherència per la resta de la Humanitat. Sens dubte, aquests casos són els pitjors, perquè no només es vanaglorien de ser persones coherents i sensates, sinó que donen lliçons a la resta.

Doncs bé, amb la criança dels fills la incoherència surt de sota les pedres, sobretot quan els pares i les mares estem rebentats, cansats, amb ganes d’un moment de pau, un moment per nosaltres, quan tenim feina, o hem de fer trucades. En aquests moments és quan som més incoherents, almenys jo. I malgrat que intento no cagar-la, ho confesso: la cago. No m’agrada fer-ho, però sóc humana, i a vegades també estic cansada o he de fer alguna cosa important, o urgent i faig allò que duu el cartell de “INCOHERÈNCIA A LA VISTA”. Per exemple; dir al nostre fill o filla que no ens remeni la cartera perquè hi tenim coses importants, però en un moment donat et sona el telèfon i resulta que és una trucada que has d’atendre sense sentir crits de “mama, això, mama allò, mama!!!!!!!!!”i veus que t’has deixat la cartera damunt la taula i que la veu, i l’agafa, i l’obra, i la remena, i tu no dius res… És més, et va molt bé que remeni la cartera en aquell moment perquè no diu ni mu i et deixa parlar per telèfon i resoldre allò que calia resoldre.

O quan un dia preneu la decisió que els mòbils no es toquen, perquè poden caure, perquè es poden fer malbé… però un bon dia tens molta pressa, has de fer el dinar i marxar a treballar, i ella et reclama i vol no sé què, i et demana mirar fotos al mòbil, però no pots ensenyar-les-hi perquè vas de cul perquè no vols fer tard i tens gana, i ella també… I al final, zassssss… cedeixes i li dius: “Té, mira les fotos tu sola, però vigila, que no et caigui a terra”. Després d’això, qui és el guapo que torna a dir-li que el mòbil no es toca? Com desfàs el coi d’incoherència? No… te la menges amb patates, sí, amb patates i amb tota l’esportivitat que siguis capaç d’entomar en aquell moment.

Quan la teva parella arriba i veu que té el teu mòbil a les mans i et diu: “Què fa amb el telèfon?!” et mira amb aquella cara de “no vam decidir que no es tocaven?” i tu te’l mires com dient: “sí, ja ho sé, ja ho sé… però mira’m: encara m’he de dutxar, hem de dinar, això està a mig fer, faré tard, tinc pressa,… deixem el mòbil per una altra estona!” i sense dir-vos res, tots dos enteneu que ha estat un d’aquells moments. Com que tots dos n’heu viscut més d’un i més de dos… us acabeu menjant la incoherència amb patates junts, perquè us enteneu, tot esperant que no en vinguin gaires més i si ho han de fer, que sigui per tonteries com la cartera o el mòbil a les mans.