14.12.2012
Jo sóc persona de lletres, de paraules. M’encanten les paraules. Jugar-hi, escriure-les, descobrir-ne de noves. M’encanten els idiomes i n’he estudiat tants com m’ha estat possible. M’agrada saber com sonen les paraules dites en una llengua o en una altra… Ho trobo d’una riquesa infinita. En aquest blog us parlo molt sovint de la importància de posar paraules, d’anomenar les coses més enllà dels objectes: de posar nom i validar les emocions, els estats d’ànim, les pors, etc.
Hi ha moltes persones a qui els costa posar paraules. Parlar a un cigronet que és dins la panxa, parlar a un bebè que només ens mira, dir-li cosetes, fer-li carantonyes i explicar-li coses. Quan són més grans, els fa cosa parlar de segons què o validar allò que està passant, per por, normalment, de què el nen noti la nostra. Creixen i un dia també els costa posar paraules a tantes coses noves que passen al llarg de l’adolescència. La distància creix i pel camí han quedat un munt de silencis, un munt de coses que no ens hem atrevit a dir.
Ja d’adults, el fill un dia fa un gran pas i li confessa a la seva mare “és que no he sabut mai si m’estimaves…” i ella diu “Clar que t’estimo!” amb cert to d’ofesa, pensant “com és possible que em pregunti aquestes coses…” però és normal que el fill, que potser no ho ha sentit mai, ho pregunti. Perquè ho ha trobat a faltar. Ha enyorat sentir per boca de la seva mare un “t’estimo, fill meu, t’estimo tant que no sé ni com expressar-t’ho amb paraules, ets el millor que m’ha passat, em sento orgullosa de tu. T’estimo facis el que facis i passi el que passi, ara i sempre”.
La importància de les paraules… de posar paraules a allò que sentim, de fer visible, fer present, donar vida a una emoció més enllà dels silencis. Podem pensar que tot el que hem fet al llarg de la vida ja demostrava que ens l’estimàvem, i segurament és cert. Però no traguem conclusions precipitades. Potser allò que fem nosaltres com a mostra d’amor, pel nostre fill no ho és, o no ho entén així. Necessiten sentir-ho, necessiten escoltar-ho i amarar-se’n bé. Banyar-se en molts “t’estimos” incondicionals, pronunciats lentament, o a cau d’orella, o cridats als quatre vents, o dits un al costat de l’altre “t’estimo, t’estimo, t’estimo”… tres de seguits, perquè no en quedi cap dubte.
No escatimem paraules. No esperem que tothom entengui o dedueixi el que sentim. Diguem-ho. Petonegem, abracem, toquem, donem la mà, somriem…
Siguem amorosos amb la veu, amb la mirada i amb el tacte. Que no en quedi cap dubte, que mai ningú pugui preguntar-se si ens l’estimàvem. Que ho sàpiga segur, que el nostre fill pugui posar sempre la mà al foc sense por de cremar-se i dir “sí, m’estimava”.
Perquè quan el temps passa, arriba un dia que l’únic que queda, l’únic, és això. Saber si ens estimaven. Sentir-nos estimats, tenir un bon pòsit, pensar que malgrat la mort ens separi a avis, pares, germans i fills, això ja ho tenim amb nosaltres. L’absència de dubte. L’absència total de dubte de si ens van estimar. I de què vam estimar sense condicions i sense silencis. L’absència total de dubte de què els vam estimar i que ells ho saben o ho van saber cada dia.
En el fons, quan traiem tota la palla, l’únic que queda, és només això. Canviem doncs els “Clar, que t’estimo!” mig ofesos, i incorporem, si mai ens ho pregunten els “T’estimo, t’estimo tant i ho trobo tan evident, que lamento moltíssim haver-me oblidat de dir-t’ho cada dia. No tornarà a passar. T’estimo, fill meu. T’estimo moltíssim”.