Ciutats NO-adaptades

25.5.2011

Anar en cotxet pel carrer; GRAN TEMA.

El primer temps de criança de la Laia no vaig tenir cap problema de mobilitat perquè la dúiem penjada tot el dia; primer en una bandolera i després amb la fantàstica motxilla Manduca (no cobro comissió per fer-ne publicitat, però és que a nosaltres ens va anar de conya!). Total, que al cap d’un temps, el mal d’esquena i la comoditat em van fer treure el cotxet cada dia al carrer, això sí, amb la motxilla a sota, per si de cas. Us asseguro que quan em vaig adonar del poc adaptades que són algunes ciutats, especialment la meva, MANRESA, per ganes hauria abandonat el cotxet al garatge per sempre. Segur que això no passa a tot arreu ni de la mateixa manera, però a on visc jo, anar en cotxet és com estar fent una cursa d’obstacles. El pitjor de tot no és que jo empenyi un cotxet amb la meva filla a dins, sinó que m’he adonat que ha de ser una ciutat terrible per tota la gent que ha d’anar amb cadira de rodes. (Havia d’haver penjat aquest post abans de les eleccions… seré despistada!)

La veritat és que no m’hi havia fixat mai abans de tenir una filla, si a les voreres hi havia rampes o no, si havia de ser fàcil dur un artilugi de rodes en aquesta ciutat. Jo anava a peu i no m’hi fixava. Un exemple: el carrer on treballa el meu company no hi ha ni una rampa per pujar o baixar de la vorera. Enlloc. Fa temps vaig veure que treballadors de l’Ajuntament pintaven ratlles blanques, és a dir, passos de vianants. Aleshores vaig pensar “bingo, això vol dir que aprofitaran per adequar les voreres, com a mínim, en aquests passos”. Ai, innocent de mi… les ratlles blanques estan esplendoroses, allà a terra, però de rampes, ni rastre!

I això és una altra cosa que fa que em reafirmi en la meva idea que la maternitat i la infantesa, en aquestes etapes, estan més que oblidades. Perquè hi ha un munt de coses que no estan ben pensades…. Em pregunto si els que les fan, tenen fills… Si els que fan parcs infantils, tenen nens petits. Si és així, no entenc com no hi ha més ombres on amagar-te del sol. Els nens queden escaldats al cap de cinc minuts d’estar-s’hi i ja pots corre amb la gorra i la crema solar, perquè sinó, ara que comença l’època forta de calor, pot ser que acabis a urgències! I els tobogans… la major part del dia no es poden fer servir perquè bullen! Són més aptes com a artilugi per cuinar que com a zona d’esbarjo. Tinc por que algun dia algun nen no en surti amb cremades de 2n.grau…

Però no s’acaba aquí; no és només que la ciutat estigui ZERO adaptada, que els parcs infantils estiguin poc pensats per nens petits, sinó que les meves amigues i jo tenim problemes per poder berenar en algun lloc totes juntes. Berenar, dinar, el que sigui… Mai hi cabem. I ara encara, que ja no es pot fumar enlloc, perquè us asseguro que el primer any i mig dels nostres fills va ser un calvari; el 98 per cent de locals quedaven descartats perquè s’hi fumava. I sempre em pregunto, per què carai no es monten mai locals pensats perquè hi puguin anar mares/pares amb els fills, on puguis deixar el cotxet? On hi hagi trones SEMPRE, on hi hagi canviadors SEMPRE?! Que els bebès caguen i pixen, i se’ls ha de canviar!!! D’altra banda, et trobes obligat a fer les miliuna, com canviar al teu fill dins del cotxe, o fent malabars amb el cotxet, o entre el pare i la mare amb la possibilitat de quedar brut de caca un dels dos, per suposat!

Per què en aquesta etapa no és tot més fàcil? Que no costa tant, home! Acabo d’esmentar exemples absolutament fàcils de resoldre, sempre i quant algú pensi que al món, hi ha nens petits, bebès, amb les seves mares i els seus pares, i que aquests també tenen ganes de sortir de casa, anar a dinar fora, anar a berenar, anar al parc i no quedar fregit… vaja, que també ens mereixem que ens toqui l’aire, no?!

I després es lamenten de què la natalitat és baixa! Va, home, va!