Cicatriu

Ho recordo com si fos ara. La Laia feia pocs dies que havia nascut i estava dormint a sobre del pit del seu pare, estirats al sofà. Era agost, feia calor. Vaig aprofitar que tenia una estona, per anar-me’n a dutxar i tenir aquell moment de calma i solitud que tant es troba a faltar els primers temps després del part. Vaig anar a l’habitació i em vaig despullar completament. Em vaig posar davant del mirall gran que tenim penjat a la paret. Feia unes setmanes que no em mirava nua de cos sencer, i l’última vegada, tenia una gran panxa on s’hi intuïa que aquella criatura no trigaria a sortir. Gairebé tota jo era panxa. La seva presència era imponent.

Quan vaig fixar la vista al mirall vaig fer un cop d’ull general, sense parar atenció en res en particular, perquè, en el fons, tenia por. Por de veure com havia quedat aquell cos després de l’experiència més brutal i colpidora de la meva vida.

Primer vaig mirar els pits, plens de llet, enormes i durs. Encara que no els toquessis, només mirant-los, podies saber perfectament que estaven durs. Feia poc de la pujada de la llet que per sort, no va ser dolorosa i a part d’alguna petita molèstia com l’escalfor o la duresa, no em va fer passar cap mala estona. Els pits grans, tan grans al mirall em van sorprendre, però no em van desagradar.

Vaig continuar mirant avall i vaig veure la panxa. Ja no era aquella enorme pilota d’un temps enrere, però es veia que feia poc que havia parit. Aquesta part del cos no em va agradar, perquè ja no hi quedava res d’aquell atractiu de quan a dins, hi ha un bebè. Vaig pensar que trigaria segles a tenir la panxa d’abans d’estar embarassada… però tampoc era cap drama. Però una mica més avall, no gaire, hi havia el que tenia més por de mirar. No havia pogut fer-ho encara. Mirar-la a la cara, mirar-la de debò i tocar-la. La cicatriu de la cesària era allà, esperant-me des de feia dies però fins aleshores m’havia sentit incapaç d’afrontar-la. Tenia por. Després del part, tot passa molt ràpid i no et pots aturar a meditar, reflexionar i païr. Gairebé no hi ha temps de res, tot és nou i has d’anar endavant, endavant, endavant, perquè hi ha un nadó que et necessita i que vol que aprenguis i actuïs ràpid. D’això en depèn el seu benestar i fins que tot no pren un altre caire i agafa un altre ritme, no hi ha aquest temps d’escolta, d’aturada en el camí per preguntar-te: “Què ha passat?”.

[bctt tweet=”Quan la vaig veure em va semblar horrible. Semblava que m’havien partit en dos.” username=””]

La vaig tocar i em vaig adonar que una bona part de la cicatriu ni tan sols la sentia. El ginecòleg ja em va dir que hi podia perdre sensibilitat i se’m va fer molt estrany tocar-la i no notar que ho feia. A aquelles alçades encara em sentia culpable i pensava que hauria pogut fer més i fer-ho millor. Vaig continuar tocant però molt suaument perquè encara em tibava; la pell, la carn interna, els teixits, tot plegat estava molt sensible, massa. Em feia mal, sobretot un cantó, que a estones, si caminava una mica, m’irradiava cap a l’angonal dret. Em vaig sentir diferent de la dona que feia unes setmanes s’havia mirat nua al mirall, embarassada.

Em vaig sentir, de cop, més gran, més madura. Em vaig sentir lletja amb aquella marca de per vida al meu cos i em vaig sentir enfadada. Vaig retirar la mà i la mirada i me’n vaig anar a la dutxa.

Vaig tancar la porta i després, la mampara, i vaig posar el cap sota l’aigua tèbia. Volia anar ràpid perquè ja tornava a tenir ganes de baixar i estar a prop del meu cadell, que encara dormia damunt del seu pare. Però alhora, volia que aquella dutxa durés força encara, perquè notava que hi havia alguna cosa a punt d’explotar, i si havia de fer-ho, volia que fos allà, amb soroll i sola. Vaig començar a plorar. Tocar-me la cicatriu em va dur els records que pràcticament no havia pogut rememorar des del naixement de la Laia. La pell duia registrades totes les sensacions i en tocar-la, les cèl·lules van obrir-se i van manifestar-se. Aquell dia no vaig plorar ni el part, ni la cesària. Aquell dia vaig plorar només la cicatriu, aquell tall que duc i duré sempre una mica més avall de la línia del biquini. Cada cosa té el seu temps, i aquell que tenia, a dins de la dutxa, era massa curt per plorar i acceptar res més.

Llibre: “Cesárea, más allá de la herida”, Ana Álvarez-Errecalde