Celebrem!

4.7.2012

A vegades tinc la sensació que en els temps que corren, cada dia hi ha més gent que creu que no hi ha motius per celebrar res, perquè “tot està fatal”, perquè “tot és una merda”, perquè “la gent ho passa malament”, perquè “la cosa està difícil”, perquè “vés a saber què passarà”, perquè “estem envoltats de lladres”, perquè… I a mi em passa just el contrari, que cada dia tinc més ganes de celebrar coses, i de compartir i d’agrair la infinititat de persones i coses bones que m’envolten!

Perquè com a mare, em sento responsable (més que mai) del que dic i sento. Perquè tinc la responsabilitat de no transmetre por, angoixa o pessimisme a la nostra filla. És feina nostra que no es pensi que la nostra felicitat o tristesa depèn del que hi ha a fora. Perquè si li transmeto això, potser ella sempre es pensarà que el que li passa és culpa dels altres i integrarà que ella no pot fer res per evitar-ho o per canviar-ho. Un mateix fet, advers o no, té diverses cares i tot depèn de per on te’l miris. Una mateixa situació pot tenir diverses realitats i tu esculls quina vols endur-te’n a casa.

I això no és gens difícil d’entendre. Hi ha persones a qui els passa exactament el mateix (i aquí us podeu imaginar qualsevol desgràcia, malaltia, circumstància laboral, etc.) però cadascuna l’encaixa a la seva manera… i això demostra una cosa: és elecció nostra decidir si volem patir diàriament i amb tot o no.

I jo trio que no, que no vull angoixar-me, que no vull patir, que vull continuar pintant de colors la meva realitat quotidiana, que vull que la meva filla em vegi feliç matí, tarda i nit, que vull que ningú m’esguerri el dia. Alhora sé que escollir aquesta opció m’implica un grau de responsabilitat important perquè he d’estar alerta i no deixar-me emportar. Escollir pintar-me una realitat ben xula i atractiva, celebrar, agrair i ser feliç, m’implica estar centrada i atenta i, al menor descuit, tornar-me a re-situar ben ràpid, perquè aquella realitat no acabi tenyida de blanc i negre.

Per això avui us dic que hem de celebrar en primer lloc, que tenim fills. Celebrar que els estimem i que ens estimen més del que mai ens podrem arribar a imaginar. Celebrar que estan vius, que són aquí i que aprenem amb ells dia sí i dia també. Celebrar que un dia ens van escollir per mares/pares i que tenim el privilegi de poder veure com creixen i corren, i comencen a parlar, i comencen a enfadar-se i un dia volen marxar a dormir a casa de l’amic i un altre aniran de colònies, i un altre de concert, i un altre (sí!) vindran a casa amb nòvi@ i més enllà… marxaran.

Celebrar que estem vius, que som adults responsables, amb les nostres virtuts i misèries, però que lluitem, que vivim, que encara tenim ganes de jugar a pilota, i d’anar a la platja a fer castells de sorra, que encara ens agrada jugar a perruqueres amb els cabells llargs dels nostres fills. Tenim molts motius més per celebrar encara… Que no ens morim de gana, que no hem de recórrer 80 quilòmetres a peu i descalces per arribar a algun lloc amb un metge perquè atengui el nostre fill amb un virus que desconeixem.

Podem celebrar que ja no som els que érem, que canviem cada dia, que ens fem més grans i (potser, qui sap!) una mica més savis. Celebrar que els nostres fills ens han fet canviar el punt de vista i hem crescut junts, també nosaltres com a pares. Un dia no sabíem res i ara, malgrat que encara duem la L al vidre del darrera de la ma(pa)ternitat, ja tenim un munt de situacions controlades…

Encara que ens vulguin fer creure el contrari, encara que ens vulguin més tristos que mai, deprimits que mai i submisos que mai… penseu que encara us queden un munt de motius per ser feliços, un munt de motius per celebrar, i un munt de colors (plastidecors, dacs, puntes fines, llapissos de tota la vida, retoladors i aquarel·les) per pintar una realitat lliure de només blancs i negres!