Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Avui us porto al blog una persona que m’estimo molt. Ens coneixem des dels 4 anys i hem viscut moltíssimes
Estic encara processant tot el que m’heu explicat arran del vídeo “Cuando a las madres nos tratan de tontas” tant
Aquests últims dies, a Facebook, he anat compartint textos sobre al respecte, perquè crec que és important que traiem la tristesa
Després del meu primer part, que va acabar en cesària després d’una fase de prepart dolorosa que es va allargar 3 dies, li vaig retreure a la meva mare que per què no m’havia dit que la fase de prepart podia ser tan llarga. Ella feia ja 20 anys que es dedicava a preparar parelles per al part i la maternitat/paternitat i nosaltres havíem assistit a les seves sessions. La cara de sorpresa que va posar no us la puc reproduir, però sí el que em va contestar: “Perdona? Ho dic sempre, en totes les sessions quan parlem d’aquesta fase: que pots ni adonar-te’n, que pot durar hores, o que pot allargar-se dies!” El problema no és que ella no ho hagués dit (que sí que ho havia fet), sinó que jo no ho havia retingut. Per què? Doncs perquè no m’interessava. No m’interessava pensar que justament jo seria la de fase dolorosa i llarga de prepart.
Fa dies que vaig fent el compte enrera. Fa dies que he començat a rememorar què passava a aquestes hores ara fa un any. Recordo els llocs, les persones, els moments, la situació… I crec que també recordo els sentiments, les emocions d’aquells instants en què saps que està a punt de canviar-te la vida. No saps com ni en quin grau, però saps que el que succeirà et canviarà la vida, la manera de viure i veure el món. És aquella emoció de saber-te molt a la vora d’alguna cosa molt grossa. Molt important.
Agost del 2009. Entrem a l’hospital amb el pla de part sota el braç on hi deia, explícitament, que volíem que ens donessin la placenta. No coneixia gaire gent que l’hagués demanat però teníem clar que no volíem que allò que havia permès que la Laia creixés forta i sana dins el meu ventre acabés en un contenidor. Havia de tenir un final més digne, després de tot el que havia fet per nosaltres. I així, aquella placenta va acabar al congelador de casa nostra esperant el seu moment. La meva primera cesària havia estat un revés del qual em va costar una mica recuperar-me emocionalment i el dia a dia amb un bebè era tan intens, que no tenia ni temps ni ganes de pensar en què havíem de fer amb la placenta a partir d’aleshores. Però tot arribaria.
Quan ja ets mare, el part d’algú molt proper és una remoguda. Tot sovint en forma de nerviosisme: sabem que està de part i passen les hores i no arriba aquella esperada foto de mare i bebè amb el missatge de “la Martina ja ha nascut, ha pesat 3,500 (per què sempre diem el pes?) i estem molt feliços”. Quan dic algú proper vull dir algú MOLT proper: una germana, una amiga que ens estimem molt, una cunyada, etc. D’altres vegades el que surt és il·lusió: estem contentes i com si flotéssim perquè està a punt de néixer algú que ens estimarem molt. Perquè serem tietes, o gairebé, d’un bebè que intuïm que apreciarem moltíssim.
El post d’avui és un post diferent. És un post que puc escriure ara, 7 mesos després de parir la Lua perquè hi ha hagut el temps i l’espai per deixar reposar tot el que va succeir. Deixar-ho reposar, prendre consciència, endreçar, posar a lloc, entendre i positivar. Però per poder realment posar tota l’experiència on toca, necessito escriure això que escriuré.
“Quant fa que has trucat?” Aquesta sóc jo, impacient, preguntant al meu marit sobre aquesta noció de temps que a mi (encara sota l’efecte de mil calmants degut a la cesària) i a ell ens passava a velocitats diferents. Estava impacient perquè ja érem a l’habitació, jo amb la Lua encara pell amb pell damunt meu, i frisava perquè arribés la Laia, la seva germana.
“Ho té tot?”, va ser el primer que li vaig dir al meu marit quan em va posar la Lua, ben nueta, damunt del meu pit. Érem a la sala de reanimació els 3, després de què a quiròfan em cosissin la cesària. Jo ja l’havia viat, la Lua, me l’havien posat just al costat de la cara, tocant-nos la pell i, plorant i emocionada, me l’havia menjat a petons. Ella em mirava, tranquil.la, amb uns ulls com taronges.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
