Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
En aquest post trobaràs el directe sobre la meva experiència al voltant de la por a la mort i sobre
AL NOVEMBRE SEMBLA QUE PENSEM MÉS EN LA MORT QUE DE COSTUM: L’1 DE NOVEMBRE, DIA DELS MORTS, LES TRADICIONS,
Avui acabo la sèrie de 3 posts sobre la mort i els nens que he fet aquestes setmanes, i ho faig
Ho sé. No és una cosa de la que vulguem parlar amb els fills. I potser només llegint el títol
Aquest matí he anat a un funeral. El pare d’una bona amiga amb qui ens coneixem des dels 14 anys va
Et moriràs i jo també. Potser falta molt, qui sap, però potser no. No és una cosa que vingui de
Dissabte vaig assistir a la jornada de Dona Llum “De l’embaràs al puerperi, suport emocional continu per mare i nadó” i de tot el que s’hi va dir, el que més em va arribar va ser un concepte esmentat per l’antropòloga Serena Brigidi: La gestió de l’absència. Més enllà del context en què ella en parlava, aquestes paraules m’han anat fent runrun tot el cap de setmana. Fa molts anys, una persona que havia perdut feia uns mesos a la seva mare, em deia que en cap moment des de la seva mort l’havia sentit “propera”, entenent com a propera el fet de sentir-la present, a prop, en connexió o contacte i això li provocava una buidor immensa. Aquell dia vaig pensar que no m’agradaria sentir el que ella sentia ni tampoc que els meus fills (si un dia arribaven), experimentessin això després de la meva mort.
Aquest cap de setmana s’ha mort la meva àvia paterna, la Rafaela, per culpa d’una pneumonia als 85 anys. Dissabte, l’últim dia que la vaig veure amb vida, era al seu costat, donant-li la mà desitjant que se sentís acompanyada. Jo, mentrestant, notava els moviments de la Lua dins meu, com si sabés que alguna cosa important passava. Impossible, en aquells moments, en aquests dies, no adonar-me de la transcendència de tot plegat. És com xocar de sobte als morros amb allò que anomenem de manera una mica abstracte, el cicle de la vida.
Penseu en la mort? Jo sí. Hi penso i la tinc present. No com una cosa que fa por o espanta, sinó com una cosa que hi és, que saps que algun dia arriba, com una cosa natural i que justament per trobar-la “natural”, no vols fer-la tabú. Sempre hi he pensat, des que era adolescent, podríem dir. Com si una part de mi em recordés sovint que a la vida també hi ha la mort, per fer-me gaudir més i millor de cada moment. Però si abans més o menys ja hi pensava, des que sóc mare la mort ha passat a ser alguna cosa més corrent en el flux de pensaments que arriben i marxen de la meva ment, que tot sigui dit de pas, descansa poc.
15.6.2011 La mort aterra a la majoria de mares i pares. Just després que la vida t’entregui el carnet de
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
