Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Quantes vegades hem escoltat: “plora com si el matessin, però al cap de res d’anar-te’n, ha deixat de plorar i s’ha posat
Si teniu fills que ronden els 2 o 3 anys estic gairebé segura que heu viscut alguna situació així. Amb la
Eren la una de la matinada i era el segon cop que la Nia es llevava per anar a veure què li passava a la seva filla de dos anys. Al primer despertar, ja s’havia adonat que li rondava alguna cosa. Li havia dit “fed” (cosa estranya en ella) i l’havia notat potser una mica calenta. Però l’Abril s’havia adormit de seguida i a ella no li havia semblat que calgués posar el termòmetre… “esperem”, va pensar…
En primer lloc, espero no decebre a ningú si dic que tots els nens senten gelosia. Sí, tots, sense excepció. Gelos dels germans o del pare, o de què els seus pares s’abracin, o dels avis, o d’un cosí, o d’un amic que un dia ve a jugar a casa… Dic tan contundentment que tots els nens tenen gelos com que tots els nens en algun moment senten empipament, ràbia, alegria, felicitat, tristesa infinita, por… i un munt d’emocions més. Amb la gelosia passa una cosa i és que moltes vegades no volem veure-la. No volem acceptar que el nostre fill gran està gelós, o el petit, tant hi fa. Volem pensar que no n’estan perquè no volem veure que pateixen per alguna cosa que, d’alguna forma, hem provocat nosaltres: que tinguin un germà. O sigui que llavors passen aquestes coses com per exemple trobar-te a algú conegut pel carrer que acaba de tenir al seu segon fill i et comenta: “molt bé, el gran no té gens de gelos, en absolut”. Al cap d’un temps, us torneu a trobar i et diu “continuem molt bé, cap dels dos té gelos, s’estimen amb bogeria… Sí que a la tarda estan molt demandants i ploren sense motiu moltes vegades, però gelosia, ni parlar-ne!”. I jo dic… vaja, que estrany que aquests nens no estiguin gelosos l’un de l’altre havent de compartir el que més volen, o sigui, els seus pares!
Fa temps, la nostra filla va tenir un període d’unes tres setmanes en què de tant en tant tenia terrors nocturns. Vaig pensar “n’he de parlar al blog” i com que tot plegat va passar molt ràpid, me’n vaig oblidar. Aquesta nit passada n’ha tornat a tenir un i amb l’ensurt que m’he fet, he pensat, “d’avui no passa. En parlo ja!”. Perquè els terrors nocturns, si no saps què són, si no t’hi has trobat mai ni n’has sentit a parlar, el dia que t’enxampen, al·lucines.
No sé per què, sempre he tingut una certa tendència a què la gent m’expliqui els seus problemes. Això em passa des de ben petita i ara, de gran, en què no només m’agrada que me’ls expliquin sinó que intento ajudar-los si puc, això ha anat in crescendo. Tan és així que a vegades, sense fer gran cosa, em trobo en els llocs més inversemblants i amb persones que no hagués dit mai, confessant-me el que els passa i els preocupa. Sobretot en temes de criança o dels fills.
Aquest no era el post que havia de publicar avui. Però a vegades la vida et porta sorpreses, coses que no t’esperes i que canvien els plans. Aquesta és una d’elles: ja sabeu que des del 12 de setembre, acompanyo la meva filla en el procés d’adaptació, alguns dies jo i d’altres el seu pare. Podeu veure els posts “ADAPTACIONS REALS JA!” o “VISC EN LA CLANDESTINITAT” on parlo de tot plegat, pels que no sapigueu la història.
La Laia ha anat contenta a l’escola des del primer dia: en tenia moltes ganes i a més, no havia de patir perquè la mare no marxava. Les primeres setmanes van ser dures: sobretot per mi. Veure tants nens plorar desconsoladament quan marxaven els seus pares se’m va fer molt difícil. Em removia per dins.
L’altre dia érem al parc i vaig veure, de cua d’ull, una mare amagada darrera una paperera. La seva filla, d’uns dos anys, s’havia fet pipí al damunt i ella intentava canviar-la amb penes i treballs perquè la nena no parava de moure’s. De moure’s i de plorar. Estava trista i la seva mare vaig sentir que li deia “tranquil·la, no passa res. Ara et canvio i ja estaràs seca un altre cop. No pateixis”. Però mentre deia aquestes paraules se la veia atabalada, agobiada, mirant a dreta i esquerra, intentant acabar ràpid i maleint aquell precís moment en què la seva filla s’havia quedat xopa de pipí.
La setmana passada us parlava de la intuïció. L’endemà de publicar aquell post vaig intuir que a la Laia li rondava alguna cosa.Aparentment no passava res, ella estava igual de contenta com sempre i no hi havia cap dada empírica que fes pensar que li estava passant res estrany. Però jo tenia la mosca al nas. L’endemà es va llevar i al cap d’una estona em va dir “tinc fred”, una frase que hem sentit en comptades ocasions venint d’ella. Ella és de les que no té mai fred i que en ple hivern, sua si li poses una jaqueta prima…!
No sé si us heu fixat que en aquest bloc no he parlat pràcticament mai de collit, de dormir junts pares i fills. I no ho he fet perquè més enllà de la meva experiència, que avui us explicaré, trobo que això de com dormim les famílies és extremadament personal; que dependrà del nostre fill, del que necessiti, però també de l’espai que facin les habitacions que tenim a casa, dels horaris que facin els pares i un llarg etcètera que dependrà de cada nucli familiar.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
