Blog de Criança Conscient

La Lídia era el primer dia que es quedava sola amb el seu fill, un bebè d’un mes. Fins ara, el pare havia pogut estar amb ells i tot havia estat molt i molt fàcil. Avui, per la Lídia, diguem que començava “l’hora de la veritat” i d’alguna manera, en tenia ganes. Volia saber si se’n sortiria, si seria capaç d’estar tantes hores amb el seu bebè sola i si li agradaria, si seria feliç. Sentia com una mena de nerviosisme. Sabia que ara hauria de calcular-ho tot molt millor perquè, per exemple, abans d’asseure’s a donar el pit al Jack, hauria de pensar a agafar el got d’aigua perquè ara no hi havia el seu company a qui cridar “que em portes aigua, sisplau?!”.

L’Anna feia setmanes que vivia la maternitat, més com un pes enorme impossible de suportar, que com alguna cosa bona que havia vingut a trobar-la. El seu fill, de gairebé quatre mesos i mig, havia fet els possibles, sense saber-ho, per posar-li tot ben fàcil. Per “molestar-la” el mínim. Ella, malgrat tenir un fill que dormia llargues tirades de nit, que pràcticament no li entorpia la seva vida amb cap molèstia, no estava satisfeta. En canvi, el Miquel, el pare, se sentia ple com mai. Feliç, satisfet, com si de sobte, estigués per fi, complet. Com si totes les peces del trencaclosques haguessin encaixat d’una vegada per totes. De fet, l’únic que el feia estar intranquil era la mirada que li veia a ella. Sense llum. Una mirada absent, llunyana, que deixava entreveure una mena de tristesa profunda.