Blog de Criança Conscient

Una cosa que sol xocar molt a les persones que no tenen fills és escoltar-ne d’altres (que sí que en tenen), parlar sense cap mena de recança de les caques dels seus nens i nenes. Els sorprèn amb quina facilitat, amb quina asiduïtat i amb quina fluïdesa mares i pares novells parlen de la caca: de quin color tenia, de quina consistència, de quantes n’ha fet avui, de com les feia ahir… I aquella persona sense fills de sobte se sent desplaçada “Mai l’havia sentit parlar així! Però quan m’han canviat l’amic?” i arriben a casa i li diuen a la seva parella (amb qui encara no tenen fills i no saben encara si en tindran)… “Si algun dia tinc un fill, mai parlaré de caques” com ho fan les mares de la feina, o de la colla, o d’on sigui!

Sóc al parc i veig una mare amb un bebè i cara de cansada. No sé qui és, ni què li passa, però és innegable: està cansada. Me l’imagino masses hores al dia sola amb el bebè i massa gent jutjant-la. Tan si ho fa d’una manera, com si ho fa de l’altra, això és igual: tothom se sent amb el dret de dir-li què ha de fer per ser més bona mare. Tothom hi posa el seu granet de sorra perquè en comptes de sentir-se més forta, es vagi sentint cada cop, més minada. I sí, potser és amb bones intencions que ho fan, no dic que no, però… amb quins resultats?