Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
L’alimentació complementària és un tema que preocupa molt a les famílies perquè es pregunten com i quan començar, però per
Aquest, sens dubte, ha estat el vídeo que m’ha remogut més i que, segurament, m’ha sortit des d’un lloc més
Fa molts dies que no us escric cap carta i ja en tenia ganes… Des de la setmana passada tinc
Aquest estiu, a la piscina d’un dels càmpings on érem, la Laia, les seves amigues i altres nens i nenes de, més o menys la seva edat, nedaven, es tiraven de cap, feien cabrioles, intentaven fer la vertical i no sé quantes coses més. Els pares, alguns dins la piscina i altres a la vora, els miràvem. La Laia em cridava “mira mama, mama mira!!!” i feia alguna cosa de les que estaven practicant. Al cap de 10 segons tornava a cridar “mira mama, mama mira!!!”, i així sense parar. Al seu costat, unes amigues basques cridaven el mateix en basc als seus pares, i més enllà, uns altres amics holandesos i alemanys feien, en el seu idioma, la mateixa petició als seus progenitors.
Quan cries amb respecte i vincle hi ha dies que són durs. Quan són bebès, hi ha dies que ploren sense parar perquè els passa no saps què i els bressoles, els alletes, els passeges… Nits que es desperten més vegades de les que creies possible, dies que s’enfaden i protesten i sembla que a tot el que tu dius ell respon “NO”. Perquè hi ha dies que estàs cansada i no pots amb la teva ànima. Que t’agradaria tenir el sopar fet, la cuina recollida, la casa en perfecte estat de revista, la roba plegada i als armaris, etc. Que t’agradaria tenir allò de la feina resolt.
Quan llegiu això ja haureu vist de sobres que en aquesta societat anem massa depressa, no en tinc cap dubte. Però us escric per dir-vos que jo no vull córrer, i que malgrat el meu desig, massa dies em trobo corrent i fent-vos córrer. No us ho dic amb sentiment de culpa ni trencant-me les vestidures, sinó simplement perquè sapigueu que em sap greu. Laia, em sap greu dir-te que t’afanyis a esmorzar, és una cosa que no suporto, que no puguis menjar amb la calma que a tu t’agrada. Però malgrat que et llevem molt d’hora perquè tinguis temps de tot, a vegades tu necessitaries dues hores més. I qui diu esmorzar diu qualsevol cosa que tu tens ganes de fer amb calma quan no hi ha temps perquè ens estan esperant, o perquè la logística de què tinguis una germana petita amb altres necessitats fa que no poguem explaiar-nos, en alguns moments, en certes coses que tu voldries.
Les dues escenes que us descriuré avui poden conviure en un mateix dia a casa meva. Els dos pols, el ying i el yang, si voleu, les dues cares d’una mateixa moneda. Estem tots al menjador. Ell pela una poma i les tres hi anem a demanar-ne un tros. Ell riu assegurant-nos que la poma era seva i que sempre l’hi pispem gairebé tota! Li fem pessigolles o alguna cosa per emprenyar encara més. Riem, riem tots. M’estiro a l’estora de davant del sofà i de seguida que em veuen estirada vénen la Laia a escarxofar-se sobre meu i la Lua gatejant a una velocitat de vertigen. Ella, menuda com és, fa força per fer-se espai entre la seva germana i agafar un bocí de mi també per a ella. Les pujo a cavallet i em queixo que m’esclafen. La Laia em bufa, em fa pessigolles i jo m’hi torno. “Vigila la Lua”, diem ell i jo a l’uníson i acte seguit ens revolquem les tres per terra mentre riem i xisclem com si no hi hagués un demà.
Si teniu fills, segur que sabreu de què us parlo: estem en un moment d’equilibri inestable. O d’equilibri penjant d’un fill. Allò del “tot està bé però vés amb compte perquè en una dècima de segon pot deixar d’estar-n’hi”. Us situo: Filla de 5 anys i mig que a estones és molt gran i a estones es torna moooolt petita. Filla d’un any que és moooolt petita però que a estones vol ser mooooolt gran. Pares que intentem, malgrat el munt de feina i el munt de coses al cap, atendre les necessitats d’una i altra sabent, malgrat tot, que a vegades l’equilibri es trenca. Més un factor que és un gran desestabilitzador de la balança: gelosia.
Que difícil és a vegades ser mare. (I ho dic així, d’entrada, perquè ningú digui que mai vaig avisar). Que difícil és no enfadar-se quan a davant tens el teu fill que fa exactament el contrari del que volies que fes. Que difícil que és no prendre-t’ho com una ofensa, dir-te “no és res personal, és petit”. Que difícil que és topar-se amb la seva ràbia incontrolada, el seu esclat d’emocions, el seu malestar que tot ho tomba. Que difícil que és acompanyar de prop, ajupir-se, no jutjar, callar.
El soroll m’atabala, m’irrita. És cert que com més gran em faig més m’agrada el silenci i més em molesta la fressa, però em recordo de petita atabalant-me en els llocs on hi havia massa soroll. Tinc l’oïda sensible i els llocs amb molta estridència, directament, m’ofenen i és com si alguna cosa física m’empenyés a marxar-ne, no ho puc suportar. Quan la Laia era un bebè, ens vam adonar que quan entràvem en alguna botiga, casa o el que fos amb soroll, es posava a plorar. Sí, ho fan molts bebès, és cert. Però la Laia ho feia molt.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada