I va parar el cotxe
Jo tenia potser sis o set anys. Anàvem a casa dels avis que vivien a 15 quilòmetres de la nostra ciutat, en un poblet petit que era on jo anava cada dia a l’escola. Era diumenge i a dins del cotxe només hi érem la meva mare i jo. Ella conduint i jo a darrera, al cantó dret, mirant per la finestra. De sobte em va entrar un no sé què, me’n recordo com si fos ara. Una enyorança terrible d’anar al bosc. Els meus avis m’hi duien molt sovint, molt. El meu avi és un home de pesca, de caça, de bolets, vaja, de tot el que es pugui fer al bosc. Recordo quan encara hi anava cada dia, absolutament cada dia. Suposo que qui ha estat pagès ho és, d’alguna manera, tota la vida i encara que ja no en fes, necessitava anar-hi… quan penso en ell, inevitablement penso en el bosc.
