Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
El silenci clarament cotitza a la baixa, en tots els sentits. Les ciutats són terriblement sorolloses. No hi ha botiga, restaurant, vagó de tren, centre comercial, etc, on no s’hi senti música constant. A vegades músiques terribles i altíssimes. En moltes cases, la televisió està permanentment encesa, malgrat que a vegades ningú la miri. Hi ha soroll, molt soroll en general a tot arreu. Soroll extern però també… soroll intern.
Tot sovint hi ha mares que em consulten preocupades per culpa d’alguna frase categòrica que algú els ha dit i que els ha fet entrar la por al cos o millor dit, la inseguretat. El primer que han de saber els pares primerencs o els que estan a punt de ser-ho, és que en la maternitat i paternitat hi ha molt pocs blancs i negres i en canvi, hi ha un munt de grisos, de blaus, taronges, verds, vermells intensos i tants colors com us pogueu imaginar.
Dissabte era el Dia de la Marmota… i quan vaig veure la notícia per la televisió vaig pensar que em sentia com en Bill Murray a la pel·lícula que porta el mateix nom. Perquè des de dilluns passat que a casa meva gairebé tots els dies han estat iguals. La Laia amb grip, un grip llarg, que sembla que no tingui fi: febre molt alta durant bastants dies (39,5-40 en alguns moments, sobretot vespre i nit), mocs (no gaires) i tos (molta). I nosaltres doncs ja sabeu: posa el termòmetre, dóna antitèrmics, fes moooolts mimos, dorm poc o menys, i en definitiva, cuida.
Estar a Facebook. Tenir-hi amics, coneguts, gent que ni recordes qui són, d’altres que tenen a veure amb la feina, d’altres amb les aficions… Estar a Twitter. Seguir a gent que no coneixes i a d’altra que sí. Intentar estar al dia amb els temes que t’interessen. Llegir articles que els altres pengen; alguns que tenen a veure amb les teves aficions o interessos i d’altres que simplement, acabes obrint per curiositat en veure que algú el recomanava però que si no fos així, no hauries llegit mai de la vida.
Donar i rebre. Sembla senzill… però a vegades, no ho és tant. Hi ha qui només vol rebre i està tancat com una cloïssa a donar-se, a entregar-se, ja sigui als altres, a la professió o vocació, a la família, a la vida, en general. D’altres, en canvi, han basat la seva existència en donar, i tot sovint, el que els costa és acceptar que també poden rebre. L’equilibri sembla senzill però crec que no ho és tant…
Puc dir que sóc feliç, feliç perquè sí. Feliç en general i també en particular.
Puc dir que aquest sentiment de profunda felicitat s’ha anant gestant al llarg dels anys i sobretot, va poder néixer després de conèixer la infelicitat. Sóc feliç, sobretot, perquè un dia vaig decidir que volia ser-ne. Que a mi no em servia allò que deia tothom de què la felicitat són instants efímers que vénen només de tant en tant.
Estem a les portes del Nadal i a qui més qui menys, aquestes dates remouen. Per mil motius diferents: són dies de trobades amb família i en molts dels àpats queda claríssim com són els vincles entre uns i altres. Són dies que, malgrat que intentem que no n’hi hagi, apareix pressió: els que fan dinars a casa, perquè tot surti bé, perquè tot quedi bo. Els que van a casa dels altres, perquè sigui “suportable”, o perquè els regals agradin, o perquè el meu fill es porti bé, o perquè… Per això he cregut convenient donar, humilment, uns quants consells per poder encarar aquests dies com el que són: dies de festa.
Jo sóc persona de lletres, de paraules. M’encanten les paraules. Jugar-hi, escriure-les, descobrir-ne de noves. M’encanten els idiomes i n’he estudiat tants com m’ha estat possible. M’agrada saber com sonen les paraules dites en una llengua o en una altra… Ho trobo d’una riquesa infinita. En aquest blog us parlo molt sovint de la importància de posar paraules, d’anomenar les coses més enllà dels objectes: de posar nom i validar les emocions, els estats d’ànim, les pors, etc.
Des del moment que ens embarassem hem de pensar que estem davant d’un mirall. Un mirall enorme, on hi cabem de cos sencer i que, ens agradi o no, ens despulla. Homes i dones aquí no som diferents, el mirall ens vé a trobar a tots amb l’arribada d’un fill, ningú se n’escapa. La majoria de vegades, no som conscients de què allò que ens passa és fruit del mirall i busquem i busquem, sense èxit. No trobem l’arrel, ni el motiu, ni sabem com sortir d’aquella situació que potser, ens angoixa.
Hi ha dues classes de “i si…?”. Una és la xula, la que està bé, la que no us ha d’espantar i és quan, de sobte, tens una idea més genial que la anterior i de sobte, t’il·lumines amb alguna cosa que pot anar millor, que pot ser més divertida, que us ho pot fer passar més bé a tots… Per exemple, estàs xerrant amb la parella i heu decidit que diumenge anireu a la muntanya a fer això o allò altre i de sobte et ve aquella idea i dius “i si… canviem de plans i anem a la platja, que no faci tan fred, i fem una paella a la vora del mar i hi passem tot el dia?”. O aquest: “I si… quan surti de l’escola l’anem a buscar tots dos i anem a dinar de pic-nic a tal lloc?”…
Rebràs un ebook i una relaxació guiada