Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Massa sovint sento frases que em diuen a mi o a les meves filles i penso “nooooooo, acabes de ficar la pota” o “calia dir-me això ara?”… Com que és una cosa que visc jo i que moltes mares m’expliquen que també pateixen amb determinades frases que els diuen familiars, amics o desconeguts, aquí us proposo algunes idees i reflexions per deixar, sisplau, de ficar la pota.
Vaig llegir tot el que va sortir al respecte amb uns ulls com taronges, la veritat. Que al segle XXI es diguin bestieses com les que s’han dit em deixen estupefacta però alhora em sorprenia que no em vingués aquella indignació pujant per la boca de l’estómac com altres vegades amb altres polèmiques semblants. Van passar els dies i em seguia preguntant per què no m’asseia davant de l’ordinador i posava el crit al cel. En una altra època m’hauria indignat com la que més i hauria fet algun text demolidor per treure amb paraules tot el que allò em feia sentir.
El soroll m’atabala, m’irrita. És cert que com més gran em faig més m’agrada el silenci i més em molesta la fressa, però em recordo de petita atabalant-me en els llocs on hi havia massa soroll. Tinc l’oïda sensible i els llocs amb molta estridència, directament, m’ofenen i és com si alguna cosa física m’empenyés a marxar-ne, no ho puc suportar. Quan la Laia era un bebè, ens vam adonar que quan entràvem en alguna botiga, casa o el que fos amb soroll, es posava a plorar. Sí, ho fan molts bebès, és cert. Però la Laia ho feia molt.
L’altre dia vaig anar a ajudar a una parella que feia hores que havia tingut el seu bebè i que tenia dificultats per agafar-se al pit. Vaig tornar a aquella planta de maternitat on tantes hores i dies m’hi vaig passar pel naixement de la Lua. Quan el bebè va haver mamat perfectament dels dos pits, vaig marxar de l’habitació sentint-me afortunada d’haver pogut ajudar aquella família que acabava de néixer… i mentre passava per aquell llarg passadís amb tots els llits plens de mares i pares que acabaven de tenir un fill, vaig pensar que a tots ells els escriuria això:
Quan tenim un bebè, les primeres setmanes i mesos de criança passen a una velocitat vertiginosa. Tot s’acumula: la felicitat, l’amor per aquest nadó que cada vegada interactua més l’aprenentatge en això de ser mares/pares… Però també les nits de despertars, les hores de bebè en braços o al fulard, l’entrega ininterrompuda, etc… i el cansament. El cansament, que per a mi és el pitjor enemic de la criança feliç. Perquè quan anem cansats ho veiem tot negre, ens costa pensar amb claredat, ens parlem de qualsevol manera, no tenim ni esma d’estar una estona amb la parella al vespre perquè ens quedem adormits a la primera de canvi.
En quin moment vam deixar de confiar en nosaltres mateixes? En quin moment vam deixar de fer cas a la intuïció? En quin moment vam deixar d’escoltar-nos? No ho sabem. I així, amb aquesta desconeixença, ignorant quan va ser que ens vam perdre, ens trobem un dia gestant, parint i criant a un bebè. I aleshores l’instint, aquell a qui no escoltàvem de feia temps, i la intuïció, que crèiem desapareguda, s’alien i criden amb força a la vida. Criden amb força a dins nostre perquè els fem cas. Fem cas de l’instint, de la intuïció, que és el que necessita el nostre bebè… I sentim a dins una veueta, una sensació, un full de ruta que ens guia però estem tant desacostumades a fer-los cas, tant desentrenades en l’escolta profunda de nosaltres mateixes que quan arriba aquell comentari de mare, sogra, cunyada, infermera, pediatra o qui sigui que ens diu que els agafem massa a coll, que ens entreguem “massa”, que els hem de limitar la llet i el dormir juntets i abraçats, que els hem de donar papilles encara que el bebè les rebutgi una vegada i una altra, que no hem d’atendre’ls quan ens reclamen de nit no sigui que s’hi acostumin…. els fem cas.
Vivim en un moment i en un lloc on sovint tenim força consciència del que fem, del que volem, del que desitgem (més o menys)… però també massa sovint, no tenim gaire consciència sobre el que som i sobre el que necessitem. Quan parlo de consciència del que som em refereixo al que sóc més enllà del cos i al que sóc corporalment. L’espai que ocupo, com em moc, com em sento físicament, i també, òbviament, com em sento emocionalment, com estic,… però no és de les emocions del que vull parlar avui.
La setmana passada em vaig adonar que m’estava saturant. Vaig començar a notar el cansament de 8 mesos de criança intensiva de dues nenes petites, de “centrifugadora”, de puerperi… Em vaig sentir una mica desbordada amb les “coses a fer” que s’acumulen, amb la sensació d’anar massa de pressa amb tot. I no em va agradar. Per això vaig voler fer-hi alguna cosa i vaig decidir que diumenge em tocava nodrir-me, omplir-me, carregar-me d’energia per poder seguir.
Que aixequi la mà qui alguna vegada al llarg de la criança dels fills no hagi pensat “on m’he ficat?” i hagi tingut temptacions d’apretar a córrer. Les circumstàncies poden ser diverses: després d’un part terriblement complicat, en una nit de plors que sembla que no s’hagin d’acabar mai, la primera vegada que està malalt i no sabem què té, ni què fer… en l’etapa de les enfadades per tot, etc. Cadascú tindrà aquell moment en què va sentir que no se’n sortiria, que allò era horrorós, que no podria sostenir-ho i tirar endavant.
El que us explicaré avui no em fa sentir gens orgullosa, és més, em fa certa vergonya i m’agradaria, sincerament, no haver-ho hagut de viure mai. Però les coses són com són i no, a vegades, com voldries. “El dia que em vaig enfonsar” em vaig adonar del que m’estava passant. En aquell moment em molestava moltíssim la felicitat aliena. La planta de maternitat, amb un allau de parteres i bebès per tot arreu, em suposava un calvari. Amb la calor que fa dins els hospitals, cada habitació tenia la porta ben oberta i del passadís estant podies veure les mares acabades de parir amb els seus bebès en braços. Rams de flors que arribaven, pares radiants de felicitat, i famílies senceres amb avis, tiets i cosins que estaven de celebració. Per anar al lavabo l’havia de travessar sencer i ho feia amb el cap cot perquè no suportava veure cap d’aquestes escenes.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada