Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Fa temps que ho tinc clar, però últimament aquesta idea em ve cada vegada amb més força. Que sí, que tenim un problema i és amb el “respecte”. Ens costa respectar, així, en general. Començant per nosaltres mateixos. Ens costa respectar-nos: el que volem, el que necessitem, el que sentim, el que el cos ens demana… I ens traïm un dia i un altre per manca de respecte a un mateix.
Després del meu primer part, que va acabar en cesària després d’una fase de prepart dolorosa que es va allargar 3 dies, li vaig retreure a la meva mare que per què no m’havia dit que la fase de prepart podia ser tan llarga. Ella feia ja 20 anys que es dedicava a preparar parelles per al part i la maternitat/paternitat i nosaltres havíem assistit a les seves sessions. La cara de sorpresa que va posar no us la puc reproduir, però sí el que em va contestar: “Perdona? Ho dic sempre, en totes les sessions quan parlem d’aquesta fase: que pots ni adonar-te’n, que pot durar hores, o que pot allargar-se dies!” El problema no és que ella no ho hagués dit (que sí que ho havia fet), sinó que jo no ho havia retingut. Per què? Doncs perquè no m’interessava. No m’interessava pensar que justament jo seria la de fase dolorosa i llarga de prepart.
Dissabte vaig ballar com si no hi hagués un demà. Vaig ballar com si no hagués ballat mai o no pogués tornar a fer-ho mai més. Vaig ballar des que va sonar la primera cançó fins a l’última, movent cada cèl.lula del meu cos. Dissabte vam anar de casament. Uns bons amics, a qui fa 13 anys vaig presentar jo mateixa, van decidir celebrar el seu amor davant de família i amics i va ser preciós. Tot: veure’ls tan feliços, emocionar-nos plegats, ser feliços amb ells, riure, compartir, celebrar… i ballar.
Jo sóc baixeta, ja ho sabeu. Tu Laia ja m’arribes als pits i d’aquí dos dies seràs igual d’alta que jo. Les vostres àvia i besàvia també són baixetes i tenim les tres el mateix estil: petites, primes i proporcionades. Fa molts anys, quan això de ser baixeta em provocava una mica de complexe és el que em deia sempre: “però sóc proporcionada”. Em consolava, ves. Perquè sempre, a l’escola i en altres llocs, hi ha qui s’ha rigut de mi. De fet, i això més val que ho sapigueu ja ara, en l’imaginari col.lectiu hi ha un estàndard de cos amb unes proporcions i unes mides. I si no hi entres, ja has begut oli. Un perquè és massa gras, l’altre perquè és massa prim, un perquè se surt de la mitjana per alt, i un altre per baix. Un perquè se surt pels pits grans, l’altre pels pits petits, l’altre per unes orelles grosses i l’altre per els ulls una mica torts.
Quan cries amb respecte i vincle hi ha dies que són durs. Quan són bebès, hi ha dies que ploren sense parar perquè els passa no saps què i els bressoles, els alletes, els passeges… Nits que es desperten més vegades de les que creies possible, dies que s’enfaden i protesten i sembla que a tot el que tu dius ell respon “NO”. Perquè hi ha dies que estàs cansada i no pots amb la teva ànima. Que t’agradaria tenir el sopar fet, la cuina recollida, la casa en perfecte estat de revista, la roba plegada i als armaris, etc. Que t’agradaria tenir allò de la feina resolt.
Quan llegiu això ja haureu vist de sobres que en aquesta societat anem massa depressa, no en tinc cap dubte. Però us escric per dir-vos que jo no vull córrer, i que malgrat el meu desig, massa dies em trobo corrent i fent-vos córrer. No us ho dic amb sentiment de culpa ni trencant-me les vestidures, sinó simplement perquè sapigueu que em sap greu. Laia, em sap greu dir-te que t’afanyis a esmorzar, és una cosa que no suporto, que no puguis menjar amb la calma que a tu t’agrada. Però malgrat que et llevem molt d’hora perquè tinguis temps de tot, a vegades tu necessitaries dues hores més. I qui diu esmorzar diu qualsevol cosa que tu tens ganes de fer amb calma quan no hi ha temps perquè ens estan esperant, o perquè la logística de què tinguis una germana petita amb altres necessitats fa que no poguem explaiar-nos, en alguns moments, en certes coses que tu voldries.
Quan els pares entrem en el món de l’escolarització del nostre fill tard o d’hora ens trobem amb les destijades o odiades colònies. I dic desitjades o odiades perquè la percepció que en tindrem estarà, en bona mesura, condicionada per quina ha estat la nostra experiència amb això d’anar de colònies quan érem nens. Per tant, és important que quan ens hi topem de morros, siguem conscients de quina va ser la nostra vivència per tal d’ubicar-la en el lloc que li correspon i mirar de què no tenyeixi el moment actual i menys, la vivència del nostre fill.
Quan et lleves i escoltes la ràdio, a vegades t’anuncien que avui és el Dia Internacional de no sé què. I hi ha coses que penso: “cal un dia internacional per això?” i suposo que si algú se’l va inventar, potser és que sí que calia… i aleshores em poso a pensar en els Dies Internacionals que crearia jo, i m’hi entretinc una estona mentre faig l’esmorzar…
La setmana passada la Lua va estar malalta. Va tenir febre uns dies i em vaig adonar que malgrat que l’experiència és un grau i tens una altra manera d’encarar aquestes coses, per més temps que passi no m’hi acostumo. No m’agrada que les meves filles no estiguin bé i és curiós com per més que sàpiga que el que tenen és una tonteria, hi ha alguna cosa dins meu que em fa sortir la mare protectora-lleona-quèhedeferpercurar-vos que em faria moure cel i terra per veure-les bé.
Divendres va fer 1 any que van donar l’alta a la Lua de la Unitat de Neonatologia on va estar ingressada una setmana just després de néixer. Aquell dia, un dels emocionalment més intensos dels últims temps, em quedarà gravat a la memòria perquè posava punt i final a una setmana que va ser com un infern. Quan, fa un temps, mirava el calendari i veia que s’acostava el mes d’abril sentia dos sentiments contradictoris; per un cantó il.lusió pel primer any de la Lua i per l’altre, certa por del què pogués remoure’s amb tot plegat. No sabia si allò viscut estava païnt, ben assentat o simplement, aparcat. I tots sabem que el primer aniversari d’un fill és intens i remogut.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
