Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
El post d’avui no és un post.
Vol ser un pensament, un punt de llum, una espelma…
pel Martí i la seva família.
Un nen que va néixer ahir i que no sabem si sobreviurà.
Vaig pensar molt si parar 15 dies d’escriure al blog o no. Quan fas aquestes aturades, sens dubte, les visites baixen i molt. Hi ha gent que potser ja no torna a pensar que eres aquí i potser no tornen. Quan la gent s’ha acostumat a llegir-te cada dia, et sents com compromès a fer el que vas dir que faries, és a dir, escriure sense parar totes les setmanes. Però finalment vaig decidir que volia fer-ho, volia aturar el blog.
Com ja vaig fer l’any passat, amb el final d’any us porto la meva particular selecció de posts d’aquest any que s’acaba. Amb cada un, veureu que us explico el per què. N’hi ha que els he escollit pel contingut, d’altres pel moment en què vaig escriure’ls, d’altres pel record que em porten… No m’ha estat gens fàcil fer la tria: escriure diàriament de dilluns a divendres fa que n’hi hagi una gran quantitat i d’altra banda… cada text és una part de mi, d’alguna forma,… és com si et pregunten “a qui t’estimes més, al papa o a la mama?” 😉
Escric aquest post a la una i deu de la matinada del dissabte. L’últim que he explicat a la ràdio és que havien identificat els 20 nens morts a Newtown, als Estats Units i que la gran majoria tenien 6 anys. Però amb el que no puc deixar de pensar és en l’últim que he llegit: els pares havien identificat els cadàvers a través de fotos, per no fer-los més dur el trauma. I no he pogut evitar pensar: “a mi m’agradaria poder-la tocar”. I això, aquest pensament, m’ha impressionat. Com si de sobte m’adonés de la importància del tacte, fins i tot, en casos així.
A la Laia, quan alguna cosa li fa por o respecte, o hi té alguna dificultat, normalment en parla com si li estigués passant al seu fill o a algun personatge que s’inventa. Parlar-ne així li fa més fàcil explicar el que sent. Per això, en honor a ella, que és el que més estimo, explicaré avui una cosa que també m’és molt difícil, esperant que el seu sistema, avui, m’ajudi.
“Dissabte ella havia d’entrar a treballar a les 3 de la tarda. Havia marxat cap a Barcelona encara una mica atabalada perquè una estona abans, la seva filla havia caigut mentre jugava damunt del llit i havia picat amb el canto de la tauleta de nit al front i la galta. Li havia posat gel, l’havia calmat, però s’havia endut un bon ensurt: totes dues.
Dissabte vaig anar a dormir a les 5h de la matinada. Us prometo que no sabria dir-vos quant temps feia que no anava a dormir tan tard, i no em refereixo a les cites nocturnes de quan la teva filla està malalta i entre la febre, la medicació i no sé quantes coses més no acluques un ull fins a les 5h. No, no… vull dir que no recordo quan va ser l’última vegada que per motius “socials i festius” vaig anar a dormir tan tard.
Perquè si alguna cosa va tenir aquest dissabte és que va ser social i festiu. Social de carn i ossos, de tocar-nos amb altres persones, de parlar de viva veu i també social de xarxes: de xarxes socials, perquè gairebé cada cosa que fèiem en aquella reunió de bloguers era twitejat o facebookejat. I no exagero.
Estoy contenta. Ha llegado la hora. Hace muchos meses, diría que todavía no había ni empezado el verano, por la red fue surgiendo un run-run de que la vida 2.0 estaba muy bien, pero las madres y los padres que hacemos esto de escribir sobre maternidad, paternidad y crianza en la red, también queríamos vernos, encontrarnos, tocarnos, saber quién éramos…! Hubo una valiente, Mònica, que lo puso todo en marcha y nos dijo “reservaos el 17 de noviembre”. Todo el mundo se emocionó pero claro, faltaba tanto para llegar aquel día todavía… que aquello quedó allí, mientras seguimos con nuestras vidas. Pero Mònica, que es una tía curranta como la que más, no paró y organizó un súper evento de todo el día para bloguers y sus familias.
L’estiu ha estat… potent. Calorós, distret, agradable, estressant a estones i tot i alguns mals moments, ha estat un estiu feliç. M’agrada viure en un lloc on l’any té estacions, i on l’estiu, la tardor, l’hivern i la primavera es noten i no són només paraules. M’agrada l’estiu perquè trenca la rutina, perquè fem moltes coses que no fem durant l’any, perquè els dies s’allarguen i perquè la calor, els primers dies, m’omple. Però també m’agrada l’estiu perquè s’acaba. Perquè ja estic farta de temperatures tan altes, de què no corri l’aire, d’anar a dormir massa tard, de massa poca rutina, de què el dia sigui tan llarg, de què la Laia vulgui marxa cada dia,… i sobretot, tinc ganes de començar això que comença quan arriba el setembre.
“A vegades hi ha coses que són tan comunes, tan habituals i viscudes que sembla que no calgui donar-hi importància, que no calgui nombrar-les ni valorar-les… Tenir fills és una d’elles. I més concretament, la primera etapa del procés meravellós i a vegades complicadíssim que és tenir fills. Perquè a vegades sembla que aquesta etapa no importi fins que el bebè comença a FER alguna cosa…
Quan vaig marxar de vacances us vaig dir que tornaria amb novetats. Doncs bé, una d’elles era aquesta: un nou disseny, una nova imatge i nous continguts per aquest blog que vaig inaugurar el 23 de febrer del 2011.
En aquesta nova etapa, que inicio amb moltes ganes i empenta, desitjo continuar parlant de paternitat, maternitat i criança, amb nous posts, però també, entrevistes i històries.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
