Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
L’inici escolar és una moguda, tinguin l’edat que tinguin els fills. Avui em centraré en els danys col·laterals que comporta
Tinc la sort de tenir amigues que són mestres de nens petits i aprenc molt de tot el que m’expliquen i
Avui tanco el cercle. Després de parlar dels nens i dels pares, avui toca parlar de mestres / es. Us
Escena típica en època d’adaptació escolar: Et lleves ja amb un nus a la gola. Saps que avui toca separar-vos
Aquests dies en què molts nens estan en plena adaptació escolar (ja siguin nadons o nens més grans) és important
Quan arriba el setembre, sovint podem escoltar la frase: “patiré més jo que ell” o “segur que ho passo pitjor jo que
Avui he vist una nena que li costava desenganxar-se de la mare i d’aquí una setmana comença l’escola. En ella he vist tots els nens i nenes que aquests dies encara no saben el que els tocarà viure. Alguns s’adaptaran ràpidament, però a d’altres, els costarà un temps acabar-se de vincular amb la mestra o el mestre, fer-se a l’espai (la classe), un entorn… Els setembres m’encantaven fins que em vaig adonar que els setembres estaven plens de plors a pràcticament totes les llars d’infants i escoles infantils de mig planeta.
Quan la Laia feia poc que havia nascut van venir uns amics a veure’ns per donar-nos l’enhorabona. El seu fill acabava de començar P-3 i quan els vaig preguntar com li anava l’escola em van dir que una mica malament des que, després dels (atenció!) 15 dies de període d’adaptació, havien de deixar el nen a la porta i ell sol anar pel passadís, entrar a la classe i deixar la bossa i la jaqueta a la seva guixeta. Al seu fill li costava. Li era molt difícil dir-los adéu a la porta i se li feia una muntanya entrar a la classe sense el seu acompanyament. Ho havien parlat amb la mestra però res, eren “normes de l’escola” i punt.
Estem en aquella època dura, perquè és dura, de l’adaptació de molts nens i nenes a escoles i llars d’infants. Estem en aquella època en què, un any més, rebo forces correus o trucades de mares explicant-me com va l’adaptació dels seus fills. I em sap greu dir-ho, però la majoria em truquen per explicar-me que no, no els va bé. Motiu: adaptacions que NO són adaptacions. Què puc dir-los? Que les entenc, que és duríssim estar patint veient com no et permeten quedar-te amb el teu fill i fer una bona adaptació i sobretot, veure que socialment i institucionalment això està acceptat. Que els nens plorin desesperats, ja sigui a la llar d’infants, ja sigui a l’escola, està més que acceptat, fins i tot pels pares, molts dels quals ho troben “normal” i part d’un “procés”. Doncs bé… avui vull tornar a dir tot això.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
