Castells de sorra

10.11.2011

Si volíem un fill i finalment ens quedem “embarassats”, en general, estem molt contents i molt il·lusionats amb el nostre nou “estat”. A mesura que aquella panxa va creixent, també ho van fent les ganes que neixi aquell fill nostre tan desitjat. Molt sovint, a qui se li fa més llarga l’espera és a l’home, a aquest nou pare, que encara no sap gaire de què va això de tenir fills, però vol començar-ho a gaudir de seguida. I de fet, ja ho fa, posant la mà a sobre de la panxa de la seva companya, o dient coses a aquell bebè que escolta amb atenció la veu del pare,… Però el pare vol tenir-lo a coll, gronxar-lo, passejar-lo, canviar-lo… i sentir-lo tant proper com, durant tot l’embaràs, el sent la mare.

I és normal. Quan jo estava embarassada pensava: “quina llàstima que ell no pugui sentir el que jo sento ni experimentar què és tenir un bebè a dins, fent copets amb els peus, o sentir-me absolutament unida a aquest nou ésser que gesto dins meu…”. Però la natura va escollir que seríem nosaltres, les dones, les preparades físicament per gestar, parir i alletar un bebè. I per això ens va fer cícliques i ens va “regalar” la menstruació (que jo no en vaig entendre gaire el significat fins que em vaig quedar embarassada, perquè fins aleshores, el que m’havia fet, era dolor un mes darrera un altre, deixant-me fora de joc, mínim, 2 dies al mes!). Alguna recompensa havia de tenir allò, no?!

Doncs bé, un dia el fill neix i busca… la mare. La mare per bressolar-lo, la mare per alletar-lo… la mare. La mare i la teta, la teta i la mare, sense saber molt bé on comença una i acaba l’altra. Aleshores aquell pare, frisós de tenir el seu fill a coll i dur-lo al parc i explicar-li que a l’estiu farien castells amb la sorra, es troba que gairebé no pot ni passejar-lo perquè només reclama a la mama. De fet, es troba tot el dia fent la “intendència” de casa i a estones se sent “desplaçat”, d’aquesta díada que sembla que només pertanyi a dos membres de la casa, i no precisament a ell.

Si m’estàs llegint, pare novell i et sents així, has de saber en primer lloc que això NO és res personal del teu fill cap a tu. T’estima igual que t’estimava quan era dins la panxa, i sí, voldrà que li ensenyis a fer volar estels i sí, voldrà fer castells a la sorra i que el duguis al parc, i arribarà un dia que estarà convençut que ets el millor pare del món i et dirà que de gran, (si és un nen) vol ser exactament igual que tu. Però tot té el seu temps. Ara necessita a la mare. A tu també; però fent una altra tasca, molt probablement, acollint a la mare, cuidant-la i procurant que res l’estorbi d’aquesta lluna de mel que vol i ha de viure amb el bebè recent nascut. Més aviat del que et penses ara mateix (que estàs en plena decepció postpart de “el meu fill no em vol veure ni amb pintura i només la vol a ella”) veuràs que et reclama per jugar, que espera ansiós que tornis de treballar i l’abracis, que li facis pessigolles i que el facis volar. Més aviat del que et penses, et dirà que et troba a faltar quan no ets a casa, i recordaràs, amb un somriure als llavis, aquells dies en què creies que el teu fill no t’estimava perquè només volia els braços i la teta de la mare.

La majoria de nenes, arriba un dia que s’enamoren del seu pare i no troben a ningú tan fantàstic com ell. I la majoria de nens, també arriba un dia en què volen ser calcats a aquest pare que m’estima tant, que em fa jugar tant, que és tan divertit, tan fort, tan llest i tan tot!

No tinguis pressa, no vulguis fer-lo córrer quan tot just acaba de néixer. Deixa que creixi omplint cada necessitat bàsica per, a poc a poc, anar emprenent el vol i anar-se separant de la mare. Ha estat nou mesos dins d’ella en cos i ànima. No podem voler que se’n separi com si no hi hagués estat mai. Tot arriba, en el seu degut moment. Respectem els seus ritmes més vitals i acceptem els tempos de la vida, no com una mala passada cap a nosaltres (tampoc som el centre de l’Univers!), ni com un greuge, ni un lleig, ni tampoc amb gelosia. Sinó acceptant el fluir natural d’un ésser que encara està absolutament fusionat i enyorat del ventre matern. Donem-li temps i donem-li espai. Quan menys ens ho esperem, estarà també feliç i ple a coll del pare.