Cases en silenci

28.11.2011

L’altre dia vaig anar a l’hospital. Uns bons amics estaven passant un molt mal tràngol arran de la malaltia de la seva petita filla, massa petita sens dubte per ser en un lloc on tan de bo no haguéssim d’anar mai… Vaig sortir amb el cor encongit i amb ganes de plorar. És el que provoca la impotència; fa venir ganes d’arrencar a plorar i fa que el cor faci mal, com si no pogués acabar d’eixamplar-se. Mentre tornava caminant cap a casa no pensava en les habitacions d’hospital sinó en les cases dels que en aquell moment, eren a dins de l’hospital.

Quan van ingressar la Laia per la infecció d’orina que va tenir als 2 mesos la primera nit va ser difícil. Per mi molt perquè encara tenia la por al cos i patia per si a la Laia li pujava la febre o qualsevol cosa. Però també pel meu company de l’ànima, que havia de tornar sol cap a casa, deixant-nos en una habitació on, ens van dir, no es podia quedar a dormir. Al cap d’una estona, quan el soroll de l’hospital ja havia anat baixant de volum i quan cada vegada s’apagaven més llums em va arribar un missatge al mòbil. Era ell que em deia: “Us trobo a faltar; la casa no és la mateixa sense vosaltres”. I em vaig posar a plorar. Per la meva solitud i per la seva. Perquè hauríem volgut estar junts en un moment que ens sentíem vulnerables perquè vèiem que la nostra filla també n’era.

Dos anys més tard sortia de l’hospital després d’haver vist a una parella que aquella nit els passaria, molt probablement, el que ens va passar a nosaltres, i no vaig poder evitar pensar en casa seva. Perquè en una casa es nota si tot està bé o si hi està passant alguna cosa. Es nota fins i tot si hi és tothom o si hi falta algú, perquè canvien les olors, els sorolls,… com quan tornes de vacances i entres a casa teva i fa olor d’haver estat buida durant dies. No fa l’olor d’arribar a casa després de treballar i trobar-te als teus que preparen el sopar, o que juguen al menjador, o que estan a punt d’anar a dormir.

I després passa això; que has de dormir i costa quan hi falta algú. O potser només em passa a mi, no ho sé; però em costa dormir bé quan no hi és el meu company perquè és fora de viatge. Estic tranquil·la i sé que tot està bé però no ho puc evitar; em costa molt més adormir-me, com si em faltés la seva escalfor, estar-hi a prop per poder-me acabar de relaxar i abandonar-me a un son profund. Quan l’endemà arriba em diu que no ha dormit bé, que s’ha despertat un munt de vegades. I riem perquè abans d’anar-se’n ja sabíem que cap dels dos acabaria de dormir bé del tot.

Perquè suposo que quan construïm el nostre nucli, la nostra família, no acabem de sentir-nos complets quan falta algun dels membres; i suposo que això també és una cosa molt animal. Necessitem a tota la nostra “camada” per sentir-nos segurs, tranquils i en pau. Per això l’altre dia pensava en tantes cases mig buides i ocupades per pares que no podrien dormir al costat del seu fill i la seva dona perquè encara havien d’estar a l’hospital. Pensava en la seva soledat, en els sorolls que no se sentirien, en les olors que no faria perquè simplement, no hi havia ningú amb prou força, prou temps i prou ganes de fer sopar, ni que fos per un. Sopar sol i dormir sol quan no ho has escollit, quan no t’agrada, i sobretot, quan amb els que vols estar són a l’hospital, ha de ser horrible. Potser per això molts acaben no sopant i gairebé… no dormint.

Des d’aquí, una abraçada immensa a tants pares que han de fer tants viatges hospital-casa-casa-hospital plens d’impotència i amb el cor encongit. Sé que no us servirà de gaire però l’altre dia vaig pensar molt en vosaltres.