Carta oberta als familiars i amics dels nous pares

26.6.2013

Aquesta carta va dirigida a avis, sogres, cunyats, tiets, nebots, cosines, besavis, i tot el tipus de parentiu que us pogueu imaginar. Però també a veïns, amics, coneguts i desconeguts.

Segur que ens ha fet moltíssima il·lusió que el nostre germà, el nostre fill o el nostre … poseu-hi el parentiu que volgueu, hagi tingut un fill. D’alguna manera, aquest bebè és també “alguna cosa” nostra i hi tindrem relació (que no vol dir vincle perquè potser això no es gestarà) tota la vida. És a dir, que per sempre més serà el nostre nét, o nebot, o el que sigui…

Estic convençuda que gairebé sense haver-lo vist mai ja ens l’estimem i ens imaginem com serà quan vingui a dinar a casa, o el dia que els pares ens el deixin una estona o si algun dia ens volen de cangurs. Tenim expectatives, molt segurament, i molta il·lusió.

És possible que ja estem nerviosos els dies en què la dona surt de comptes i potser som dels que truquem cada dia per dir “encara no?”, perquè en tenim moltíssimes ganes. Per això, quan ens truquen per dir-nos “ja ha nascut” ens entra com un nerviosisme que ens costa esperar un moment a casa abans d’anar-los a veure corrents.

Tenia ganes de què féssim tots plegats l’exercici de posar-nos al lloc de l’altre. I ho he dit abans; entenc la profunda il·lusió i felicitat dels familiars respecte del nou membre de la família. Però ara situem-nos a l’altre costat. Tinc ganes d’explicar-vos què senten, potser, aquests nous pares:

1. Suposem que ens han trucat des de l’hospital per dir-nos “no vingueu fins a la tarda, que estem rendits” o “podeu venir demà? és que ha estat molt llarg i tenim ganes d’estar tots tres sols”: Intentem entendre’ls. Encara potser no ens han explicat com ha anat el part però és possible que necessitin fer una bona plorada abans que hi aneu. Potser han passat por, potser hi ha hagut algun problema… És cert que el nen està bé i la mare també, però en unes hores segur que els han passat tantes coses que necessiten, ni que sigui una mica, processar-les. Respectem el que ens demanen. Posem-nos al seu lloc. Hi haurà moooooolts dies per estar amb aquest nou bebè, deixem que les primeres hores siguin només per als pares. Necessiten conèixer-se, necessiten estar junts, passar l’ensurt potser del part i re-situar-se.

2. Suposem que han passat unes hores i ja som a l’hospital a veure la família: no agafem aquest petit bebè. Necessita estar en braços de la mare i com a molt, del pare. De ningú més. No hi ha cap necessitat, més enllà de la nostra impaciència, per agafar aquest bebè que només fa 1, 3 o 6 hores era dins de l’úter matern. Respectem la SEVA necessitat de contacte amb la mare. En poca estona el bebè està vivint moltíssimes coses noves i no és un nino que ens poguem anar passant els uns als altres. Observem-lo, diguem-li coses maques, presentem-nos “Hola preciós, sóc la teva àvia. Benvingut” i anem-nos coneixent però des dels braços del pare o de la mare.

3. Suposem que està mamant, no sap agafar-se i plora: Calma. No els atabalem. Prou feina tenen la mare i el bebè per anar aprenent això que a vegades pot ser tan complicat com és mamar. No cal que ens posem pel mig donant consells que potser no dominem. Se’n sortiran molt millor si no posem a la mare nerviosa amb “fes-ho així” o amb “a mi em va anar molt bé…” Ara el que ens passés a nosaltres no té cap mena d’importància i més aviat, fa nosa. Mantinguem-nos a l’escolta, al marge i si ens demana ajuda, intervenim. No abans.

4. Suposem que ja són a casa i el bebè va creixent: NO tinguem pressa. Els primers dies i potser setmanes necessitaran acostumar-se a la nova vida, al nou espai. Estic segura que molts tindrem ganes que vinguin a dinar el diumenge però abans que res, preguntem-los si els ve de gust, perquè potser no en tenen ganes, ells, i el que necessiten és estar tranquils a casa o fer alguna altra cosa tots tres. Hi haurà molts caps de setmana, moltes celebracions familiars, molts dies per gaudir del nou bebè i la nova família. No ens impacientem. Entenguem que potser la mare té molta necessitat d’estar a casa, de reposar, de recuperar-se. Entenguem que un espai amb molta gent i molt soroll, encara que sigui el més normal per a nosaltres, no és l’entorn més adequat per un bebè que acaba de néixer. Entenguem que potser ells, simplement, ara no tenen ganes de família, de la que tenien abans, i en canvi, necessiten omplir-se de la que estan creant junts.

5. Suposem que ens han dit que aquest diumenge no vindran i ens sap greu. Potser havíem avisat fins i tot els veïns perquè vinguessin a veure el nostre nét: No és un atac contra nosaltres, no és ni que no ens estimin, ni que no vulguin estar mai amb nosaltres, ni que no ens deixin veure el nostre nét. No té res a veure amb tot això. Segur que tindran ganes que siguem i fem d’avis, segur que tindran ganes que establim un bon vincle amb el nostre nét, però no hi ha pressa! Tot això arribarà però potser no de seguida. I no passa res. Ara l’únic que necessita aquest nou fill és molts braços i teta de la mare i també molt acompanyament per part del pare. Res més. Encara que ens sembli poca cosa… és molt. I per poder-ho fer amb calma, per anar-se situant, els pares necessiten sentir-se lliures de compromisos familiars. No tinguem por, aquesta etapa els passarà i tornaran a venir a casa i a tenir ganes de venir-nos a veure.

6. Suposem que volem ajudar, què podem fer?: Doncs en primer lloc demanar-los què necessiten ells. No fixar-nos tant en la nostra necessitat de conèixer el bebè, o d’agafar-lo a coll i fer-lo nostre, sinó fixem-nos només en la seva necessitat de nous pares. Potser necessiten que anem un dia a casa seva i els fem dinar i sopar i els ho guardem a la nevera. O potser necessiten que els ajudem anant a comprar per ells. O potser necessiten que traguem a passejar el seu gos avui que ells no han pogut ni sortir perquè el bebè no ha parat de plorar, jo què sé! El que us diguin. Preguntem: “us puc ajudar? Què necessiteu?”. No suposem que el que nosaltres entenem per ajuda ho és. Hi ha avis que entenen que ajudar els fills és dient “porta’m el nen i tu te’ns vas a fer un tomb”. Per molta bona intenció que hi posem, el que necessita el bebè ara mateix NO és separar-se de la mare i el que necessita la mare segurament tampoc és això. No donem per suposat que el que a nosaltres ens sembla ajudar per ells també ho és. I perquè no hi hagi errors, el millor és sempre preguntar abans.

7. Respectem-los. Respectem com ho fan encara que no sigui com nosaltres vam criar els nostres fills. Si veiem que la seva manera de criar ens irrita, preguntem-nos per què, però els fem pagar els plats trencats quan no comprenem per què fan el que fan. Preguntem, si sentim curiositat. Llegim, sapiguem per què actuen com ho fan. No donem per descomptat que com ho vam fer nosaltres va ser el millor. Potser sí, però potser no. Qui sap! En tot cas, aquell bebè ja NO és el nostre fill, és el seu i per tant, aquests nous pares es mereixen tot el nostre respecte. Transmetem-los que els respectem i que els donem suport. Segurament és tot el que necessiten de nosaltres ara mateix. I no és poca cosa!

Que fàcil i alhora que difícil pot semblar, oi, tot això? És normal. Però pensem una cosa: ells no han estat mai pares i n’estan aprenent. Potser per nosaltres tot el que fan ens semblen tonteries per les quals tots hem passat, (o molts), alguna vegada. Però per ells és tot un món. Però fixem-nos: no som tan diferents.

Ells és la primera vegada que tenen un fill i no saben gaire com fer-ho. Doncs bé, nosaltres potser és la primera vegada que tenim un nét, o un nebot, o… i tampoc sabem gaire com fer-ho, ni com actuar.

O què s’espera de nosaltres, o que voldrien que féssim… Si tenim dubtes, parlem-ne. Preguntem, comuniquem-nos. Expressem els nostres desitjos i els nostres temors. Acostem-nos, siguem propers… Amb comunicació tots els processos de canvi (en aquest cas familiars) són molt més fàcils.

Potser ser avi no és una tasca tan fàcil com ens semblava al principi… Però si prenem aquest nou “estat” amb consciència, amb presència, segur que la intuïció ens guiarà i ens dirà què hem de fer i com hem d’actuar per acompanyar de la millor manera els nous pares. Si actuem així potser no ens serà gens difícil establir un vincle fort i sòlid amb aquest nou bebè que ha arribat al nostre arbre genealògic.

Amb paciència, consciència i presència amorosa i sincera… segur que serà així. Bona sort.