Carta d’un fill/a a la seva mare

Filles, a vegades m’agrada imaginar què ens diríeu, els nens de la vostra edat, si poguéssiu: si tinguéssiu les eines, el llenguatge i no tinguéssiu por de decebre’ns… A vegades, m’imagino coses com aquesta…

“Mare,

quan estàs amb mi, m’agrada que estiguis present: que no facis deu coses a l’hora i que no em parlis mentre estàs pensant-ne cinc més. M’agrada que hi siguis en cos i ànima no només perquè jo encara em penso que sóc el centre de l’Univers, sinó perquè quan estàs present, quan estàs veritablement amb mi, em sento més connectat/da a tu. Em sento més vinculat/da, més a prop i em recordes una cosa que jo ja sabia quan era dins el teu ventre: que som la mateixa cosa. Saber-ho, recordar-ho, em dóna força i em fa molt més fàcil després separar-me de tu quan has d’anar a treballar o m’he de quedar amb alguna altra persona.

Per això et demano que malgrat que sé que has de fer moltes coses, que no t’és fàcil a vegades criar-me, que ho fas tan bé com pots i saps… que quan estiguis amb mi simplement, hi estiguis.

Si estàs present, connectada a allò que estem fent, a allò que estem parlant, puc ser més jo. Em sento més segur/a, més estimat/da, més confiat/da i molt, molt feliç.

No cal que em dediquis les 24 hores del dia perquè ja no sóc un bebè, però l’estona que vulguis jugar amb mi, si us plau, juga de veritat. L’estona que vulguis que et parli, si us plau, escolta’m de veritat, no m’interrompis, deixa’m expressar a la meva manera i amb les meves paraules…

Aquesta presència també te la demano quan jo tingui alguna d’aquelles reaccions que et costa encaixar. Quan m’enfadi, cridi i plori,  estigues també amb mi. No només al meu costat físicament, sinó que necessito saber que no em jutges, ni que et preocupes per si això és o no normal, o “hauria” de fer-ho.

Em passen tantes coses al llarg del dia, sento tantes coses que no sóc capaç de digerir,… que a vegades exploto. I sí, puc explotar per una bajanada però perquè no puc més. És, per ara, l’única manera que tinc de treure això que em passa i em va bé perquè si estàs present, si et sento al meu costat simplement deixant que m’expressi i m’alliberi, quan m’ha passat puc tornar a ser feliç. Si, en canvi, sento que em jutges, que em qüestiones, que t’enfades, que em crides o em castigues… no només em sap molt greu haver-te decebut, sinó que a més, sento culpa i el pitjor de tot… tinc la sensació que no m’estimes. I sí… jo també sóc així. Sóc l’alegria, la simpatia i la bellesa a moltes estones i veig a la teva cara que estàs enamorada de mi, però també sóc la ràbia, la por, la tristesa, el plor i el crit a d’altres.

[bctt tweet=”Necessito que estimis totes les meves cares perquè no puc suportar que estiguis només amb mi a mitges.” username=””]

Si amb el meu pare heu de comentar alguna cosa del que he fet, del que em passa, o del que compartiu o no amb la meva criança… si us plau, no ho feu a davant meu. M’afecta i em preocupen algunes coses de les que dieu i si esteu en desacord o necessiteu discutir, feu-ho quan jo no hi sigui. Us sentireu més lliures, jo no hauré de viure el vostre desencontre i no hauré de pensar que tot això, tota la discussió, és per culpa meva. Sou el que més estimo i sé que som el mateix… em desestabilitza veure que no aneu a la una.

Ja sé que estem tots aquí per aprendre. Ja sé que això de criar un fill, o dos, o tres, ha de ser de les coses més dedicades i difícils del món… Però recorda: Jo només necessito que hi siguis, present, i que m’acompanyis. No sóc tu. Sé que ho saps però també vull que ho recordis sempre.

Hauré d’aprendre coses que tu ja saps, me’n passaran d’altres que tu detestaràs però segurament perquè les he de viure. No visquis la teva vida a través meu, no projectis, no et pensis que el meu recorregut és una oportunitat per fer el teu més profitós, no creguis que jo sóc la teva oportunitat per realitzar-te o per fer que la teva vida valgui més la pena.

La teva vida valia la pena ja sense mi. Tu ja ets prou també sense mi. Senta-ho i creu-t’ho perquè això et permetrà alliberar-me de les teves càrregues i simplement et podràs centrar a donar-me la mà. Res més. Ser-hi i donar-me la mà. Travessar el que la vida m’hagi de dur m’és molt més fàcil i agradable si, en els moments difícils, puc saber-te el costat. Aprenguem l’un/a de l’altre/a i vivim, connectats/des i presents. Així de fàcil, així de simple.

T’estimo.

El teu fill/a”