Buscar cangur

1.12.2011

Buscar cangur és una de les coses més difícils del món. Més difícil, més angoixant i més paranoica. Perquè encara que no ho vulguis, encara que intentis oblidar tot el que has vist i sentit, no pots evitar que pel cap t’hi passin tot de pel·lícules on la cangur és la més dolenta, o la més passota, o la que porta tot de nois a casa per fer una festa boja mentre el bebè plora al bressol, o la que l’endolla davant de la televisió durant hores perquè no l’atabali. O, ara que remeno, trobo al meu cap la notícia (ja fa anys, però encara me’n recordo!) d’una parella dels Estats Units que havia posat càmeres al menjador per gravar la cangur del seu fill (bebè) perquè sospitaven que el maltractava. I tant si ho feia! Quan van veure les imatges gravades segur que es volien morir! Ho van veure ells i van donar la volta al món perquè aquelles imatges de la cangur maltractant el bebè encara les tinc clavades en algun racó del meu cervell.

O sigui que quan a casa decidiu que necessiteu una cangur (i ho dic en femení perquè hi ha moltes més dones cangurs que no pas homes cangurs), a casa també hi entra el pànic. Sovint, primer potser has intentat buscar altres solucions que potser per tu serien més relaxants com ara que els avis se n’ocupin i aquestes coses, però pot ser que o ells no puguin, o d’avis no n’hi hagi, o bé que no vulguis carregar els teus pares amb més feina de la que ja tenen. Per tant, decideixes que és necessari tenir algú altre disponible perquè s’ocupi del teu fill durant les hores que vosaltres no podeu fer-ho. I llavors comença la recerca i el mal de cap.

Recordo que quan ens va tocar buscar cangur la desconfiança es va apoderar de mi. Suposo que les imatges “negatives” de cangurs s’havien instal·lat en mi i les pors afloren: “I si no la cuida com jo voldria que ho fes?”, “I si li diu coses que jo mai li diria, o la castiga, o no l’agafa a coll, o no és carinyosa amb la meva filla,…”, o “I si és despistada i no vigila quan creua el carrer?” i tot de pors descontrolades que s’apilonen a la porta de la teva ment demanant entrar i agafar les regnes! Però al final vaig decidir confiar; donar veus, buscar, informar-me i confiar en què trobaríem la persona ideal per cuidar la nostra filla. Teníem una aventatge; quan la vam necessitar ella ja era prou gran com per dir-nos amb qui li agradava estar i amb qui no. Dir-nos: “Sí!” contenta i feliç quan li dèiem que vindria la cangur o dir-nos que no, que no li agradava. Això em deixava més tranquil·la, és cert. Per això confiava també en ella, en el que ens digués la Laia… i observar-les durant un bon temps estant jo a prop, fent feina a casa, etc.

La cangur que tenim és fantàstica; juga amb la Laia sense parar, la fa riure, la cuida amb amor, és dolça i agradable, li explica milions de contes i fan treballs manuals juntes. Li agraden els nens i això es nota perquè hi té traça, perquè no se’n cansa. Ara, després d’uns mesos, em fa riure les coses que em passaven pel cap abans de trobar la cangur. Però suposo que és normal; suposo que a moltes mares i a molts pares ens passa… ens costa acabar de confiar en què algú altre cuidarà bé els nostres fills. Perquè hem sentit moltes coses, perquè passen moltes coses i perquè temem que en passi alguna quan nosaltres no hi siguem… Temem equivocar-nos i no encertar la persona correcte perquè no ens ho perdonaríem… Els nostres fills són el que més estimem i clar, deixar-los amb algú que coneixem de fa molt poc, etc, no és fàcil.

Digueu-me que no sóc l’única a qui li han passat pensaments extravagants (pocs de positius) pel cap quan buscava cangur! 😉