Blog de Criança Conscient

Un dia, quan encara no tenia fills, vaig presenciar aquesta escena:

Una nena d’uns 5 anys es moria de ganes de veure els seus pares. Havia passat tot el dia a l’escola perquè s’hi havia quedat a dinar i després l’havien anat a buscar els seus avis, per tant, a les set de la tarda estava que es moria per abraçar la mama i el papa. Quan va sonar el timbre i l’àvia li va dir: “és el papa”, ella es va posar a saltar i córrer com si li hagués tocat la loteria. Es va esverar i esverada com anava de contenta, quan el seu pare la va agafar a coll, a ella no li va sortir res més que una bufetada. De seguida es va adonar de l’error i se li va tornar a abraçar com demanant-li perdó però ja era massa tard. Ell, que també arribava rebentat i amb ganes d’una mica de calma, aquella bufetada el va descol·locar. La va deixar a terra i la va renyar; “doncs ara marxo a comprar una cosa amb el teu germà i tu et quedes aquí”.