Blog de Criança Conscient

Un dia, quan encara no tenia fills, vaig presenciar aquesta escena:

Una nena d’uns 5 anys es moria de ganes de veure els seus pares. Havia passat tot el dia a l’escola perquè s’hi havia quedat a dinar i després l’havien anat a buscar els seus avis, per tant, a les set de la tarda estava que es moria per abraçar la mama i el papa. Quan va sonar el timbre i l’àvia li va dir: “és el papa”, ella es va posar a saltar i córrer com si li hagués tocat la loteria. Es va esverar i esverada com anava de contenta, quan el seu pare la va agafar a coll, a ella no li va sortir res més que una bufetada. De seguida es va adonar de l’error i se li va tornar a abraçar com demanant-li perdó però ja era massa tard. Ell, que també arribava rebentat i amb ganes d’una mica de calma, aquella bufetada el va descol·locar. La va deixar a terra i la va renyar; “doncs ara marxo a comprar una cosa amb el teu germà i tu et quedes aquí”.

Quan el teu fill d’un any, o d’un any i mig mossega a tort i a dret a tot aquell qui troba, passes per moltes fases diferents. He esperat molt de temps a escriure aquest post; ara, que fa molts mesos que ja no ho fa, que de fet, ja no recordo quina va ser l’última mossegada, ara puc tenir la distància emocional suficient com per escriure el que llegireu a continuació. Perquè ja no hi ha ni l’angoixa ni la preocupació.