Blog de Criança Conscient

Tots tenim una caixa de pandora tancada en algun lloc. Una caixa on s’hi amaguen (ho sapiguem o no) les nostres emocions més íntimes, més profundes, que a vegades ni tan sols sabíem que teníem. A vegades sabem que la caixa hi és però no volem obrir-la. D’altres ho volem fer però no sabem on és la clau i d’altres… desconeixem per complet que a dins nostre hi havia una caixa de les de pandora… Però si hi ha un moment capaç d’obrir-les totes és el part. I aquí és igual si el part és natural, intervingut, a casa, a l’hospital, amb espàtules, cesària o ventosa. Tan hi fa. Perquè el part, això que passa des que el món és món i que alhora, és tan absolutament difícil d’explicar per qualsevol dona que n’hagi viscut un, ens posa en contacte amb aquella caixa.

Recordo el meu embaràs. Recordo la sensació de tenir la Laia a dins i pensar “no em deixis, ara, perquè ja t’estimo massa”, i tot just era una puça que es bellugava dins meu i jo ni tan sols en notava encara els moviments. Recordo la sensació de sentir-me estretament vinculada a ella malgrat no haver-la vist mai, no haver-la pogut tocar, no saber-ne quina cara feia, ni com seria… En aquell moment no entrava res més dins dels plans que que tot anés bé. No podia contemplar cap altra opció que la de passar un embaràs feliç, un part feliç i una criança feliç. Simplement no entrava en el meu cap que li pogués passar res, res dolent, potser perquè alguna cosa dins meu em deia que a aquelles alçades, ja em faria massa mal…