En primer lloc, espero no decebre a ningú si dic que tots els nens senten gelosia. Sí, tots, sense excepció. Gelos dels germans o del pare, o de què els seus pares s’abracin, o dels avis, o d’un cosí, o d’un amic que un dia ve a jugar a casa… Dic tan contundentment que tots els nens tenen gelos com que tots els nens en algun moment senten empipament, ràbia, alegria, felicitat, tristesa infinita, por… i un munt d’emocions més. Amb la gelosia passa una cosa i és que moltes vegades no volem veure-la. No volem acceptar que el nostre fill gran està gelós, o el petit, tant hi fa. Volem pensar que no n’estan perquè no volem veure que pateixen per alguna cosa que, d’alguna forma, hem provocat nosaltres: que tinguin un germà. O sigui que llavors passen aquestes coses com per exemple trobar-te a algú conegut pel carrer que acaba de tenir al seu segon fill i et comenta: “molt bé, el gran no té gens de gelos, en absolut”. Al cap d’un temps, us torneu a trobar i et diu “continuem molt bé, cap dels dos té gelos, s’estimen amb bogeria… Sí que a la tarda estan molt demandants i ploren sense motiu moltes vegades, però gelosia, ni parlar-ne!”. I jo dic… vaja, que estrany que aquests nens no estiguin gelosos l’un de l’altre havent de compartir el que més volen, o sigui, els seus pares!
