Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Quan et lleves i escoltes la ràdio, a vegades t’anuncien que avui és el Dia Internacional de no sé què. I hi ha coses que penso: “cal un dia internacional per això?” i suposo que si algú se’l va inventar, potser és que sí que calia… i aleshores em poso a pensar en els Dies Internacionals que crearia jo, i m’hi entretinc una estona mentre faig l’esmorzar…
La setmana passada la Lua va estar malalta. Va tenir febre uns dies i em vaig adonar que malgrat que l’experiència és un grau i tens una altra manera d’encarar aquestes coses, per més temps que passi no m’hi acostumo. No m’agrada que les meves filles no estiguin bé i és curiós com per més que sàpiga que el que tenen és una tonteria, hi ha alguna cosa dins meu que em fa sortir la mare protectora-lleona-quèhedeferpercurar-vos que em faria moure cel i terra per veure-les bé.
Les dues escenes que us descriuré avui poden conviure en un mateix dia a casa meva. Els dos pols, el ying i el yang, si voleu, les dues cares d’una mateixa moneda. Estem tots al menjador. Ell pela una poma i les tres hi anem a demanar-ne un tros. Ell riu assegurant-nos que la poma era seva i que sempre l’hi pispem gairebé tota! Li fem pessigolles o alguna cosa per emprenyar encara més. Riem, riem tots. M’estiro a l’estora de davant del sofà i de seguida que em veuen estirada vénen la Laia a escarxofar-se sobre meu i la Lua gatejant a una velocitat de vertigen. Ella, menuda com és, fa força per fer-se espai entre la seva germana i agafar un bocí de mi també per a ella. Les pujo a cavallet i em queixo que m’esclafen. La Laia em bufa, em fa pessigolles i jo m’hi torno. “Vigila la Lua”, diem ell i jo a l’uníson i acte seguit ens revolquem les tres per terra mentre riem i xisclem com si no hi hagués un demà.
Divendres va fer 1 any que van donar l’alta a la Lua de la Unitat de Neonatologia on va estar ingressada una setmana just després de néixer. Aquell dia, un dels emocionalment més intensos dels últims temps, em quedarà gravat a la memòria perquè posava punt i final a una setmana que va ser com un infern. Quan, fa un temps, mirava el calendari i veia que s’acostava el mes d’abril sentia dos sentiments contradictoris; per un cantó il.lusió pel primer any de la Lua i per l’altre, certa por del què pogués remoure’s amb tot plegat. No sabia si allò viscut estava païnt, ben assentat o simplement, aparcat. I tots sabem que el primer aniversari d’un fill és intens i remogut.
Si teniu fills, segur que sabreu de què us parlo: estem en un moment d’equilibri inestable. O d’equilibri penjant d’un fill. Allò del “tot està bé però vés amb compte perquè en una dècima de segon pot deixar d’estar-n’hi”. Us situo: Filla de 5 anys i mig que a estones és molt gran i a estones es torna moooolt petita. Filla d’un any que és moooolt petita però que a estones vol ser mooooolt gran. Pares que intentem, malgrat el munt de feina i el munt de coses al cap, atendre les necessitats d’una i altra sabent, malgrat tot, que a vegades l’equilibri es trenca. Més un factor que és un gran desestabilitzador de la balança: gelosia.
Fa dies que vaig fent el compte enrera. Fa dies que he començat a rememorar què passava a aquestes hores ara fa un any. Recordo els llocs, les persones, els moments, la situació… I crec que també recordo els sentiments, les emocions d’aquells instants en què saps que està a punt de canviar-te la vida. No saps com ni en quin grau, però saps que el que succeirà et canviarà la vida, la manera de viure i veure el món. És aquella emoció de saber-te molt a la vora d’alguna cosa molt grossa. Molt important.
De la mateixa manera que conscientment vam decidir tenir una filla i després una segona, ara també, conscientment, hem decidit no tenir més fills. Sentim que som els que havíem de ser, una sensació que no vam tenir després del naixement de la nostra primera filla perquè tots dos notàvem que encara hi faltava algú. Ara no. Ara tenim la certesa que la nostra família està completa. I així, amb aquesta decisió conscient fruit d’un sentiment tan subtil i alhora profund, em trobo tancant etapes.
Que difícil és a vegades ser mare. (I ho dic així, d’entrada, perquè ningú digui que mai vaig avisar). Que difícil és no enfadar-se quan a davant tens el teu fill que fa exactament el contrari del que volies que fes. Que difícil que és no prendre-t’ho com una ofensa, dir-te “no és res personal, és petit”. Que difícil que és topar-se amb la seva ràbia incontrolada, el seu esclat d’emocions, el seu malestar que tot ho tomba. Que difícil que és acompanyar de prop, ajupir-se, no jutjar, callar.
Massa sovint sento frases que em diuen a mi o a les meves filles i penso “nooooooo, acabes de ficar la pota” o “calia dir-me això ara?”… Com que és una cosa que visc jo i que moltes mares m’expliquen que també pateixen amb determinades frases que els diuen familiars, amics o desconeguts, aquí us proposo algunes idees i reflexions per deixar, sisplau, de ficar la pota.
Agost del 2009. Entrem a l’hospital amb el pla de part sota el braç on hi deia, explícitament, que volíem que ens donessin la placenta. No coneixia gaire gent que l’hagués demanat però teníem clar que no volíem que allò que havia permès que la Laia creixés forta i sana dins el meu ventre acabés en un contenidor. Havia de tenir un final més digne, després de tot el que havia fet per nosaltres. I així, aquella placenta va acabar al congelador de casa nostra esperant el seu moment. La meva primera cesària havia estat un revés del qual em va costar una mica recuperar-me emocionalment i el dia a dia amb un bebè era tan intens, que no tenia ni temps ni ganes de pensar en què havíem de fer amb la placenta a partir d’aleshores. Però tot arribaria.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada