En quin moment vam deixar de confiar en nosaltres mateixes? En quin moment vam deixar de fer cas a la intuïció? En quin moment vam deixar d’escoltar-nos? No ho sabem. I així, amb aquesta desconeixença, ignorant quan va ser que ens vam perdre, ens trobem un dia gestant, parint i criant a un bebè. I aleshores l’instint, aquell a qui no escoltàvem de feia temps, i la intuïció, que crèiem desapareguda, s’alien i criden amb força a la vida. Criden amb força a dins nostre perquè els fem cas. Fem cas de l’instint, de la intuïció, que és el que necessita el nostre bebè… I sentim a dins una veueta, una sensació, un full de ruta que ens guia però estem tant desacostumades a fer-los cas, tant desentrenades en l’escolta profunda de nosaltres mateixes que quan arriba aquell comentari de mare, sogra, cunyada, infermera, pediatra o qui sigui que ens diu que els agafem massa a coll, que ens entreguem “massa”, que els hem de limitar la llet i el dormir juntets i abraçats, que els hem de donar papilles encara que el bebè les rebutgi una vegada i una altra, que no hem d’atendre’ls quan ens reclamen de nit no sigui que s’hi acostumin…. els fem cas.
