Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Se’ns han acabat les vacances. Unes vacances amb la combinació perfecta d’intimitat a 4 i de compartir amb família i amics. De viatjar i veure coses noves i de calma estirats a la gespa. No acostumo a explicar-vos on hem estat i recomanar-vos llocs, però quan era de vacances vaig pensar “i per què no els expliques lo xulo que és això?”. O sigui que avui us recomanaré alguns dels llocs on hem estat.
Sembla mentida que fa prop de 6 anys que vaig abraçar, per primer cop a la Laia, i fa 15 mesos i mig que vaig fer el mateix amb la Lua. Sembla mentida haver caminat tant plegades; haver passat del pell amb pell continu i de la teta sense parar al “mare, puc anar al cine amb el Pere i la seva mare?”.
Comencem per explicar què és un atac d’amor: és aquell moment, inesperat, que no ve a tomb, en què comences a sentir alguna cosa que es mou a dins i que et fa dir “t’estimo” o et fa córrer a abraçar, petonejar o acariciar algú perquè noti com te l’estimes. Els atacs d’amor sempre són espontanis i el qui els rep no n’està mai previngut. Poden passar a costat de la persona que suscita l’atac o també quan s’està sol només pel fet de pensar-hi. Davant d’un atac d’amor s’ha d’actuar sempre perquè si es reprimeix o es bloqueja dins del cos, pots estar segur que aviat t’arribarà alguna contractura a l’esquena o et sentiràs frustrat, perquè aquell torrent d’energia en forma d’oxcitocina pura no haurà trobat via lliure.
“T’estimo, Laia. Ho saps?” “Sí, mama, ho sé. M’ho has dit milions de vegades”. I sí, és veritat. Li he dit milions de vegades des que fa gairebé 6 anys va néixer. Li havia dit milions de vegades més mentre era dins la panxa. Possiblement, el mateix nombre de vegades que li ho vaig dir a la Lua, que també m’ho sent repetir dia rera dia: “Lua, t’estimo”.
L’altre dia, quan posava a dormir a la Laia li vaig dir: “t’estimo tant… us estimo tant a tu, a la Lua i al papa…!” i ella em va respondre “i tu mama, no t’oblidis de tu, que també t’has d’estimar”. Aquella nit, quan era jo la que me n’anava a dormir, vaig pensar que sí, que m’estimo i que m’estimo molt més que abans de ser mare. D’alguna manera, tenir a la Laia i després a la Lua m’ha fet estimar. Per molts motius.
Anar en cotxe mai havia estat un problema amb la Laia. La posaves a la cadireta i al cap de tres revolts ja dormia. Era plàcid viatjar amb ella i no tenia cap problema de fer-hi migdiades llargues, és més, li agradava, i de més gran, ho demanava. Encara ara quan hem d’agafar el cotxe i es nota cansada diu “ai, que bé, dormiré una miqueta”… No havíem dubtat mai en anar de vacances lluny i amb ella amb 2 anys anàvem a Tarifa, a la Vall d’Aran, a Burdeus i a on fes falta perquè realment era fàcil i possible.
Fa uns dies vam tenir aquesta conversa a casa….
Laia (5 anys): mama, existeixen les pistoles de veritat?
Jo: Sí
Laia: I poden matar persones?
Jo: Sí…
Laia: I hi ha llocs on maten a qui els dóna la gana?
Jo:…
Laia (escandalitzada): Mama, ho trobo gravíssim!!!
Hi ha moments (pocs, per sort), en què em voleu les dues, em necessiteu les dues. Hi ha moments en què no us sembla bé cap altra opció perquè jo pugui arribar a vosaltres: esperar un moment, quedar-vos amb el pare mentre atenc a l’altra…. No us val res, només jo. I em voleu i necessiteu amb la mateixa força: amb edats diferents, per motius diferents i amb comprensió a diferent nivell de tot el que està passant, però em necessiteu les dues, alhora, i em voleu només per a vosaltres.
Jo no sé a casa vostra, però a la nostra portem uns dies amb un esverament que tomba d’esquena! Des que va començar el mes de juny que s’olorava el final de curs en l’estat emocional de la nostra filla gran. Hi ha com una emoció, com uns nervis,… el sol, la calor, els dies més llargs, més les coses “especials” a l’escola pel final de curs… Tot, fa un còctel molotov d’excitació màxima que fa que aquests dies anar a dormir sigui encara més difícil de l’habitual!
Quan jo era petita m’encantava l’assignatura de “gimnàstica”, però hi havia uns dies que tocava atletisme i aquell era el dia que em volia amagar sota el llit i no sortir-ne. Córrer amb els companys mentre el professor tenia un cronòmetre a la mà em feia posar nerviosa perquè això de córrer no m’agradava gens. Córrer a l’sprint un moment encara, ho tolerava. Però això de “Doneu 3 voltes a l’escola” i estar corrent 15 minuts o més traient el fetge per la boca, ho detestava i sempre arribava de les últimes.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada