Videoblog
17 de November de 2015
No Comments
Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Divendres faré 39 anys. 39 tacos, mare meva! Tinc una amiga, de la meva mateixa edat que sempre em fa
Sabéis aquellos momentos de la vida que tienes la sensación de “uauuuu, todo está cambiando?!” pues en este punto estoy yo. Hoy Lua cumple 19 meses y aunque falte mucho, ya hace días que siento que ha empezado otra etapa, más propia de los 2 años que del año. Habla a todas horas y se explica de maravilla, se reivindica y autoafirma con una fuerza y una seguridad pasmosa, y empiezas a ver que a pesar de que todavía es muy bebé, esto se acaba.
La primera fase del puerperi*, (per a mi són els primers 15 mesos de la meva maternitat extra-uterina) em resulten més o menys senzills: el que vol i necessita la meva filla és el mateix que necessito jo. L’equilibri, llavors, és relativament fàcil de trobar en aquest sentit: hi ha altres elements que el desestabilitzen com les necessitats d’una nena molt més gran, o l’entorn (aquest món estressat que fàcil, el que si diu fàcil, no ho posa a la maternitat).
T’ho has preguntat mai? Doncs aquí tens la resposta: Què t’ha semblat? 😉
Estàvem amb la Lua assegudes en un banc davant d’un CAP fent teta. Va parar un cotxe just davant i en va sortir una dona d’uns 60 anys. Va anar cap a l’altra porta per ajudar a sortir a qui vaig deduir que deuria ser el seu pare. Van treure un caminador del maleter, el bolso, una maleta, les jaquetes i van trigar una bona estona a tenir-ho tot a punt per començar a caminar. Era tot engorrós, complicat, amb el caminador, l’home que amb prou feines es mantenia dret, i la seva filla (o no), intentant ajudar-lo amb les mans plenes de coses que havia de sostenir.
Estic escrivint molt poc sobre aquesta segona lactància de la meva vida, la de la Lua. En la primera tot em sorprenia tant, tot em commovia tant que necessitava urgentment esbombar-ho als 4 vents, era un descobriment per a mi. En aquesta segona, després d’haver alletat la Laia 3 anys i mig, tot està sent absolutament natural i ho tinc tan integrat que ja no necessito esbombar res. Forma part de mi d’una forma tan espontània, fàcil i natural que em sembla el més normal que he fet a la vida: alletar.
Hi ha nits esperpèntiques i jo últimament n’estic vivint unes quantes. Hi ha nits que els fills es desvetllen i no saps per què, però la qüestió és que no hi ha manera que tornin a dormir i com que encara no parlen gaire bé, no saps si és simplement neguit o si hi ha alguna cosa que molesta i que se t’escapa. Però la qüestió és que et trobes al menjador (perquè el llit sembla tenir punxes), a les dues de la nit amb una nena sense son.
Quan has dormit malament forces nits seguides, arriba un dia, més tard o més d’hora, en què dorms millor. Potser no gaire, potser només una mica, però és suficient per sentir-te que sí, que avui has dormit, que has descansat, que has pogut desconnectar i recuperar-te. I llavors et lleves, poses els peus a terra i…………
Quan sentis que la maternitat et desborda, respira. Quan no sàpigues com calmar aquest bebè que acaba de sortir del teu ventre, respira. Quan les visites, el soroll, la llum excessiva i la poca empatia et facin mal, respira. Respira i no pensis, no pensis en res. Observa com la ment va llençant pensaments al vol, però no t’hi agafis, només observa i respira.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada