Baralles entre germans/es: alguns trucs que et poden ajudar a ajudar-los

Els que tenim més d’un fill/a sabem que ES BARALLEN sovint. Ja sigui perquè volen les mateixes coses, perquè volen cridar-nos l’atenció, etc, i de vegades, per a mares i pares és esgotador.

Avui no parlaré dels motius de les baralles, del què les origina moltes vegades, perquè donaria per altres molts posts, sinó sobre què fer quan ja s’ha desencadenat. Aquest vol ser un post pràctic del que en podreu notar els seus beneficis ràpidament. (Les meves filles tenen 8 i 4 anys).

En concret, us explicaré el que faig jo i que ens va molt bé.  Però, no, perquè ho hagis d’ aplicar ni com a exemple de la “panacea”. En absolut.

Com tot el que escric en aquest blog, si et serveix, fantàstic, però en cap cas t’estic dient ni que és la única forma de resoldre conflictes, ni que sigui el que tot el món hauria de fer, ni molt menys! És més, parteixo de la premissa de què ningú millor que tu mateix/a coneixes el teu fill/a i que el que ens serveix a uns, no ens serveix als altres.

Així us explico què he fet i per què. Si us serveix, genial, aquestes línies hauran servit 😉

1. EL TRUC DE LA PROXIMITAT

Procuro estar sempre a prop d’elles, per escoltar o veure què fan. D’aquesta manera, encara que estiguin jugant soles, si estic a prop i les sento, i acaben barallant-se, sé què ha passat o per què s’ha originat. Això no vol dir que no escolti després els seus punts de vista, sinó simplement, que sé abans què ha passat. Tampoc vol dir que estigui tota l’estona com una mosca collonera al seu costat, ni molt menys.

2. ATENDRE EL MÉS URGENT

Si una de les dues es queixa que l’altra li ha fet mal, atenc aquest “mal”. Si en aquell moment s’estan barallant o picant-se, les separo i deixo molt clar el límit de respecte i de seguretat. Amb fermesa, però sense cridar ni renyar-les.

3. EL TRUC DEL CONTACTE OCULAR

Estigui passant el que estigui passant,  busco el contacte ocular i em poso a la seva altura.

4. EL TRUC DE parlar fluix

Tot i que pugui semblar que en aquests moments hem de cridar per imposar-nos, està comprovat que parlar serenament i fluix ajuda a calmar els ànims i que les aigües tornin al riu. Si criden, respiro profundament (a mi els crits sempre m’han costat bastant de tolerar), dic que no és necessari que cridin perquè totes hi sentim perfectament. També les animo a que, si necessiten cridar, ho facin però a la terrassa, no dins de casa.

5. EL TRUC DEL CONTACTE FÍSIC

Tocar-les ajuda a tornar a la “realitat”, que si s’han desbordat emocionalment i estan molt enfadades, poden “tornar” a l’ara i aquí. Sovint, el que faig és agafar-los la mà i mirar-les als ulls. Després, quan tinc la seva atenció, validar el que estan sentint. El contacte físic donant la mà, o posant-ne una sobre la seva espatlla, o acariciar la galta,… tot això ajudarà a baixar la tensió. Si, pel que sigui, rebutgen aquest contacte, toca respectar-ho sempre.

L’HORA DE PARLAR-NE

Ara, t’explicaré què fer en aquesta situació quan diguem que ja ha baixat el souflé i cal parlar de què ha passat i marcar un camí per seguir més assertiu i serè per a les properes vegades que passin coses semblants.

Et recomano que no et quedis a la superfície: “És que m’ha pres això” “No, ho tenia jo primer” i que mentre atenguis i escoltis, tinguis una visió amb una mica més de perspectiva.

En aquell moment jo dono la mà a cada una. Diguem que estem les tres agafades de la mà però sense tancar el cercle. D’aquesta manera estem les 3 a la mateixa alçada i amb el contacte físic que tant ens connecta i ens torna al moment present.

Després pregunto primer a una com s’ha sentit quan la seva germana ha dit o fet el que ella diu que ha dit o fet. No m’interessa que l’ataqui, la pregunta és clara: “Com t’has sentit en aquell moment?” Com que fa temps que acompanyem aquests moments així, saben perfectament què significa això i poden respondre-hi sense problema.

No jutjo, no entro en “valorar” el seu sentir. Només escolta activa i permetre l’expressió d’aquesta emoció.

Miro llavors a la seva germana. “Has entès el que ha dit?” “Sí.” “D’acord, i ara, explica’ns tu com t’has sentit” … i l’escoltem a ella.

Comunicar-nos des del sentir afavoreix a despertar l’empatia de l’altre. Tots sentim, i d’una manera força semblant. Per això, en comunicar des del com ens hem sentit, ajuda a que els altres ens puguin comprendre.

Dissabte va passar exactament això a casa:

La gran estava molt concentrada fent un treball manual i portava ja força estona amb les seves coses. La petita, que ja havia jugat una bona estona al seu rotllo, va anar a veure-la i va començar a molestar-la. Li treia just el que la gran necessitava per seguir fent la seva manualitat.

Al final la gran es va enfadar, la petita li va tirar un retolador i van acabar les dues plorant.

En el moment en què els vaig donar les mans i li va tocar a la petita el seu torn de dir com se sentia va passar això:

“Volia jugar amb tu, feia molta estona que no em feies cas”, li va dir la petita a la gran.

A la gran li va canviar la cara i va passar de l’enuig a la comprensió. Li va contestar: “Val… però podies dir-m’ho. Si m’ho haguessis dit jo hagués jugat amb tu”.

“Ho sento” “Jo també”.

En aquell moment i espontàniament es van donar la mà i així i vam tancar el cercle. Van acabar abraçades i rient juntes entre llàgrimes que encara no s’havien eixugat del tot.

Aquell dia no vaig fer res més que gaudir d’aquest moment màgic, però hi ha altres ocasions en què, un cop resolt el conflicte, i mentre estem agafades de la mà en cercle, els dic que notin les seves mans tocant-se. Que notin l’escalfor, el contacte, l’energia que passa d’una mà a l’altra. Que notin el seu vincle. Ho fem amb els ulls tancats i els encanta…

Prendre consciència de la persona que tens al costat, de l’important que és per a tu, del que et transmet la seva mà a la teva… i prendre uns segons per respirar i apreciar-lo, jo crec fermament que els ajuda a tenir una millor percepció del fet de tenir un germà/ana. Que els connecta amb la gratitud i les coses bones (que n’hi ha moltes) que els aporta el tenir un germà/ana a la família.

Si t’hi fixes: no vaig entrar a jutjar res ni etiquetar cap emoció o els actes que havien passat. Elles soles, des del sentir, es van poder comunicar i comprendre sense necessitat de sermons dels adults o judicis de valor que no haguessin ajudat en res en aquell moment.

La meva intervenció va ser només per afavorir la comprensió entre elles, però en realitat, ho van fer soles.

D’aquesta manera ajudem a que ells mateixos puguin anar resolent els seus conflictes. Òbviament, quan són petits (i en aquest cas la Lua, amb 4 anys és encara petita), necessiten de la nostra presència la gran majoria de vegades per aprendre a viure aquestes situacions, però a poc a poc aniran aprenent a no necessitar-nos.

Hi ha relacions, i relacions entre germans. Hi ha edats, i edats entre germans. No és el mateix de vegades dos germans que es porten 15 mesos, que uns que es porten 4 anys i mig com les meves. Així que potser el que t’he explicat en aquest moment no ho pots aplicar perquè potser els teus fills/es són molt petits i no saben dir-te encara com s’han sentit.

En aquest cas, queda’t amb la importància de parlar d’emocions, perquè, a mesura que vagin creixent, tinguin més coneixement i vocabulari referent a això per poder-te expressar com s’ha sentit en aquesta situació de conflicte. I perquè pugui explicar-ho, serà imprescindible que validis el que va sentint.

Queda’t també amb la importància d’atendre sense jutjar, ni renyar o castigar.

Potser aquests altres recursos, t’ajuden:

Espero que tot plegat, t’ajudi 😉

I ara explica’m; què fas quan es barallen?