Banyeres que curen

Gener del 2010

L’altre dia vaig omplir la banyera d’aigua molt calenta. Al principi, ho fèiem més per la meva filla Laia, perquè es banyés amb un de nosaltres i jugués amb l’aigua. Però quan hi vaig entrar, vaig demanar, sisplau, quedar-me una estona a soles. Va ser al contactar amb l’aigua a tot el cos, que em va venir una sensació que feia molt de temps que no sentia… Primer va començar com un dolç dolor, similar a quan tens una contractura i et fa plaer que te la premin amb la mà. I just després, vaig sentir una emoció que va envair tot el meu cos, tota la meva pell, fins a tal punt, que se’m van negar els ulls de llàgrimes. No vaig entendre què havia passat fins moltes hores després. En aquell moment, tampoc volia entendre-ho, només volia gaudir-ne. Posar el cap sota l’aigua, sentir com ressonaven els sons, atenuats, dins la banyera. Sentir el meu cos nu, immòbil, banyat en aigua calenta. Molt calenta.

Després vaig recordar. L’última banyera va ser a l’hospital, en plena voràgine de contraccions. L’última banyera va ser hores abans que nasqués la Laia, quan encara ens pensàvem que naixeria per part natural i que tant el Marc com jo veuríem com sortia del meu cos a poc a poc i me la posaven damunt la panxa. L’última banyera va ser plena d’esperança i il·lusió, amb contraccions fortes que pensava que ajudarien a la Laia a venir a nosaltres. Finalment tot va ser una mica diferent de com ens ho havíem imaginat i la Laia va haver de néixer per cesària, absolutament necessària, a la qual dono les gràcies sense dubtar-ho ni un segon.

La banyera després de “l’última banyera” va ser reparadora i després de submergir-me amb cos i ànima dins de l’aigua, el Marc em va donar la Laia per poder gaudir del bany també amb ella. Vam jugar amb l’aigua, vam fer xip-xap i vam riure tots tres, contents de què la Laia hagi volgut venir a nosaltres, sigui de la manera que sigui.