Balanç

5.9.2011

Els que em seguiu ja sabeu que al juliol vaig tornar a treballar, vaja, millor dit: em vaig reincorporar a la meva feina, a la ràdio. Doncs bé, després de dos mesos en què han passat moltes coses, crec que és hora de fer balanç i sobretot, perquè ara comença una nova etapa, amb un nou horari, etc.

Durant dos mesos he treballat de nit, no totes perquè tinc reducció de jornada. La conclusió és que no ens hi hem acostumat. Ni jo, ni el meu company, ni, per descomptat, la Laia. El primer mes va semblar que tothom ho duia més o menys bé, però va ser més aviat una il·lusió, com si tots tres ens haguéssim pensat que eren només uns dies. Però a mesura que això de treballar de nit es va anar allargant, cada vegada ho hem anat duent pitjor. Jo sens dubte, per la son, perquè de dia m’ha costat moltíssim dormir i ho he fet molt poc. Conseqüència; el cansament que arrossegava a les tardes, després d’haver maldormit als matins, era terrible. Però també perquè marxar just quan ell i la Laia es posaven a dormir se’m feia dur. No volia marxar!

La Laia ho ha patit. Quan es despertava perquè tenia sed o el que fos i jo no hi era, d’alguna manera es posava en alerta, com si alguna cosa no acabés d’anar a l’hora, i aleshores s’acabava desvetllant. Alguna nit va plorar demanant a la mama, però per sort poques. Això sí, li costava tornar-se a adormir i potser trigaven una hora i mitja o dues! No cal dir que ell, el meu company, ha anat molt curt de son, també… sobretot perquè a les 8h del matí li sonava el despertador, hagués dormit o no (generalment era que no).

Però tot plegat ha tingut una altra conseqüència: amb el cansament, tot empitjora. Jo tenia poques ganes de jugar, la Laia estava més demandant perquè m’enyorava i perquè no volia que la mama tingués son tot el dia, i ja teniu les xispes a punt per saltar!

No tot ha estat dolent: tornar a la meva feina m’ha agradat. M’he adonat que encara m’apassiona, que encara trempo, i això m’agrada. He gaudit tornant a fer antena, tornant a escriure, tornant a fer ràdio… no hi puc fer més, m’agrada. Però el que més m’ha agradat de tot plegat… el Tenir Fills. Preparar-lo, fer les entrevistes, escriure els guions, i posar-lo en antena amb el meu amic Soler i la Laia Claret, ha estat la bomba, simplement. He gaudit com mai. He pogut unir passió i professió i això no té preu. I més encara quan he vist que l’espai ha tingut ressò, que ha agradat, que cada setmana pujava al capdamunt del “més escoltat” a Catalunya Ràdio, quan veia que no només agradava a persones que tenien fills o en volien sinó també a aquells que mai se’ls ha passat pel cap, o a persones de 60 anys i nens de 10. I en el fons, no és tan estrany. Parlàvem de coses “normals”. D’estimar, de patir, de sentir… i tothom, qui més qui menys, estima, pateix i sent. Evidentment que hi haurà qui no li hagi agradat gens però també és normal… no plou mai al gust de tothom.

Acabo l’estiu amb la sensació de feina ben feta, de missió complerta. Inicio la nova etapa, el nou curs, amb la sensació que tots tres (la Laia, el meu company i jo) hem après alguna cosa amb la dificultat que ens ha suposat separar-nos de nit. Jo he après que la meva filla no es doblega i que reivindica el que vol i anhela. He après que no s’acostuma fàcilment a allò que li desagrada. He sabut què és marxar de casa i sentir-la plorar a pulmó mentre arranco el cotxe i tot i que m’ha esquinçat el cor, ho he viscut com una cosa que “passarà”, com un “inevitable”, aprenent que no puc estalviar-li tot el dolor, perquè és simplement, impossible. No us puc dir què ha après ella, perquè no m’ho pot dir, però confio que li hagi servit d’alguna cosa.

Encara estic cansada i no m’he acabat de recuperar, però estic en el camí. Sé que molt aviat trobaré a faltar el Tenir Fills; me’n queda un gran record. Estic agraïda a la vida per posar-me’l al camí i per haver-me permès tornar a la feina quan he estat preparada per fer-ho.

Que comenci la nova etapa!