Avui toca futbol

20.4.2011

Avui juga el Barça i visc a Catalunya: és un partit important i a més, contra el Madrid. Ja tenim tots els ingredients perquè, si guanya, en cada gol i sobretot al final del matx, hi hagi un festival de petards que despertaran a tots els bebès i nens del país.

No sóc especialment futbolera però si he de ser d’algun equip, sóc del Barça. M’agrada que guanyi i me n’agrada la seva actualitat; però tampoc em treu el son… Mai. Els partits, sincerament, no me’ls miro i no em fa res ser al cine o a sopar (quan encara podia fer-ho! Je, je, je) si a aquella hora jugava el Barça i el televisaven. Però un Barça-Madrid és diferent. Aquests m’agrada veure’ls. D’una banda perquè tenen morbo, però de l’altra perquè si no els veus, l’endemà no t’assabentes de res perquè tothom parla del mateix.

Però hi ha una cosa que no he suportat mai i que va de la maneta d’aquests partits; per què carai han de tirar petards en cas de victòria?! Entenc que la gent estigui molt contenta, que ho celebrin i surtin de festa o el que sigui, però… podeu deixar els petards per la Nit de Sant Joan i PROU?! (Aquesta nit també em molesten, però em resigno i els aguanto), però és que des que el Pep Guardiola entrena el Barça, que quan arriba la primavera no paren de sonar petards!!! Si no els he suportat mai, imagineu-vos amb una filla petita… em treuen de polleguera!

L’any passat, que ella era encara un bebè de mesos, es despertava cada vegada que en tiraven. Jo potser no havia pogut veure la primera part perquè havia estat intentant adormir-la. Finalment la deixava al llit i sortia de puntetes de l’habitació pensant “va, que encara podré gaudir dels últims minuts i veure qui guanya”… però al cap de poc, quan els veïns del barri intuïen que el Barça acabaria enduent-se el partit al sac, com que ja oloraven la victòria, començava el festival de petards i no parava fins la una de la nit! Amb el primer petard no passava res, però amb el sisè ja sentia que la Laia plorava. Com que els petards aleshores eren un continu, s’acabava desvetllant i anàvem a dormir quan el silenci tornava al meu barri, ben entrada la matinada.

Un dia, que jo estava rebentada i que m’havia costat molta estona de braços i passadís adormir la meva filla, fins i tot vaig desitjar que perdessin per tal que ningú tirés cap petard i deixessin dormir la Laia. Però aleshores el meu company em va dir; “no cal que ho desitgis perquè ja saps que quan perd el Barça, surten els del Madrid, que per celebrar-ho tiren els mateixos petards que han comprat a la mateixa botiga que els del Barça”. I és veritat. Estem condemnats a escoltar petards a cada final important de futbol. És una autèntica tortura.

Per això ja tremolo. Si guanya el Barça, pillarem i la meva filla es despertarà espantada amb tant petard. Si perd, també. Estic per dir-li que s’assegui al sofà amb nosaltres, vegi el partit, i acabem fent un parxís fins que soni l’últim petard de la nit… però encara és massa petita. I em pregunto… aficionats al futbol, no podríeu expressar la vostra alegria d’una manera menys sorollosa? Tampoc cal que tireu els petards més forts del mercat! No us molaria tirar algunes cevetes? També fan el fet i no molesten ni desperten a ningú… Penseu-hi. Penseu en els milers de mares i pares que ens ha costat adormir els nostres fills.

No sé per què, però alguna cosa em diu que tinc la batalla perduda… espero no tenir-hi també el partit ;)!