Avui fa dos anys…

16 d’agost del 2011

(Aquest text el vaig escriure ahir dilluns, 15 d’agost del 2011).

Avui fa exactament dos anys que a les 7 del matí sentia la primera contracció forta. Al cap de poca estona, començava a perdre el tap mucós. És curiós perquè m’adono que per més temps que passi, per més mesos que es vagin afegint al 15 d’agost del 2009, continuo recordant gairebé cada minut d’aquell dia. Les emocions que es desperten amb les primeres contraccions són tan fortes que queden gravades per sempre més al lloc més profund, d’aquell que gairebé ni tan sols s’ha de fer cap esforç per a recordar-les.

A les 7h del matí d’aquell 15 d’agost em vaig posar, així com a primera reacció, nerviosa. Era l’emoció que se’m desbocava perquè sabia que al cap de poc coneixeria físicament a la nostra filla. També em vaig sentir contenta, molt contenta… i amb ganes de córrer a despertar el meu company i dir-li “em sembla que ja ve!”, però em vaig contenir, perquè volia que desncansés una mica més… de fet pensava que millor que dormís perquè qui sap si aquella nit següent seria llarga… Fent memòria, recordant alguns fragments d’aquell dia m’adono que sens dubte, vaig pensar massa. La ment sempre ha estat un dels meus grans obstacles; m’ha governat massa. No només l’he fet servir quan em calia, aquells moments on és necessari posar-la en marxa, sinó que més aviat podríem dir que sempre m’ha costat aturar-la. Em fa gràcia quan algú diu “no pensava en res” perquè jo gairebé no sé ni què és això de no pensar en RES. Realment és possible? Sé que sí, però a mi, em costa.

Justament per això quan vaig veure que les contraccions eren irregulars i que no acabaven de ser efectives em vaig sorprendre moltíssim. No estava de part? Era una cosa que no havia entrat en els meus plans, a mi, que gairebé ho havia previst tot! I a les 18h, aquelles contraccions es van aturar del tot, absolutament. Vam anar a caminar per veure si allò tornava a arrencar… però diguem que no era d’aquella manera com m’ho havia imaginat. Recordo que hi va haver un moment en què vam dir: “Ei, ja arribarà, no passa res, relaxem-nos…” però no estic segura d’haver-me relaxat realment. I no em culpo! Suposo que és normal no relaxar-te quan tens contraccions cada 15′, cada 10′ que et van recordant: “ja falta poc, ja falta poc, ja falta poc…”

O qui sap si és el pas del temps, o el fet d’haver-hi donat tantes voltes, el que fa que ja no tingui un record tan clar com em pensava. Recordo perfectament les hores, les emocions, què va passar… però recordo de debò com estava jo? Què pensava? Fa temps que vaig deixar-hi de donar voltes, que ho vaig deixar córrer… Totes aquestes preguntes, que no tenen en absolut cap mena de resposta. Fa temps que vaig renunciar a trobar el sentit de tot plegat i em vaig quedar, només, amb aquelles sensacions a les 7h del matí.

Però inevitablement, cada 15 d’agost (i de moment només n’han passat 2), em torna tot altre cop. Els 15 d’agost estic contenta; és el meu sant i a més a més i sobretot, va ser el dia en què la meva filla va donar el senyal de què volia néixer. Com es podria oblidar una cosa així? Els 15s d’agost encenten quatre dies de records a flor de pell, els 4 dies que vaig trigar a parir a la Laia… Són dies plens de vivències guardades en racons llunyans, que vénen a retrobar-me altra vegada; truquen a la porta i em duen alegria, alguna llàgrima, bocins de comprensió,… I celebro cada hora d’aquella setmana, cada minut, cada contracció, cada trosset de consciència que es despertava amb cada sotragada física i emocional. El naixement de la Laia i la manera com va fer-ho van ser un regal i malgrat he trigat el meu temps a acceptar-lo i a desembolicar-lo, el tinc guardat en un lloc ben pròxim, ben present, per no oblidar mai el gran aprenentatge que hi havia a dins.