Aquells dies en què no hi ha distància

Hi ha dies que no hi ha distància, que et sents incapaç de posar-la entre el que diu o fa el teu fill i tu.

Pel que sigui: potser per cansament, potser perquè estàs “down”, potser per una mala temporada a la feina, o amb la parella… Pel que sigui.

Arriba això que fa el teu fill AQUELL dia justament, no podia ser un altre. I s’enfada com mai i et pega, o et mossega tot d’una, o et diu “tonta”, o crida que no vol viure més amb tu, o, si esteu separats, et crida que vol anar-se’n amb el pare.

I aquell dia no pots, aquell dia no aconsegueixes posar distància, posar el límit de forma assertiva ni posar aquesta distància emocional que permet que puguis aconseguir gestionar aquesta situació.

No, aquest dia és com si t’haguessin clavat un ganivet per l’esquena, vingués un tsunami i se t’emportés. Et posaries a plorar. 

Et desarma, et deixa en knock out, fora de joc, aniquilada.

I és clar, no és això el que volia el teu fill, és clar. Ell estava enfadat fins a les celles, res més.

Ell tampoc podia bregar amb la situació pel que fos: cansament, son, gana, emocions no gestionades, gelosia …

Però no pots empatitzar. Tot d’una et sents com una nena petita a la qual han traït, com una adolescent a la que han deixat plantada.

I calles perquè si parlessis diries coses horribles que no vols pronunciar. Però la ràbia va per dins i et sents malament, molt malament, pel que acaba de passar, pel que et fa sentir, pel que faries i no fas…

En realitat només vols arribar a casa i ficar-te sota l’edredó. Et sents incapaç de criar a ningú en aquest moment. Vols arribar, tancar-te a la teva habitació i plorar fins a quedar esgotada.

Ho veu i redueix revolucions… Ups … ¿què li passa a la mare?

Com dir-li que avui tot fa mal? Com explicar-li que això que ha fet ha dolgut com un ganivet a l’esquena? Com dir-li que ara no pots parlar perquè si parlessis li faries mal tu a ell?

I la ment no para i el cor plora… et sents esgotada i avui saps que no és un bon dia per prendre cap decisió ni arribar a cap conclusió.

Que t’hagi dolgut tant demostra que avui no estàs en condicions per a res més que no sigui perquè et cuidin i dormir.

Per descomptat, avui no necessites que arribi cap familiar i qüestioni res del que fas.

Per descomptat, avui no necessites que arribi cap conegut o desconegut a posar en dubte la teva forma de criar. Ja et qüestiones prou tu, que no pateixin!

I el teu fill ja riu i juga, ja està bé. Ha deixat anar l’emoció i pot tornar a fluir.

Però tu no pots… el dolor és tan profund que segueixes amb la tristesa aquí clavada sense deixar-te gairebé respirar.

Ploraries, però encara has de fer el sopar, banyar-lo i ajeure’l, perquè (i més avui) només et vol a tu.

Necessitaries relleu però trigaries més a gestionar que l’adormi la teva parella que el que trigues tu a adormir-lo, i prefereixes l’opció més ràpida i fàcil.

Ploraries però no tens temps.

Sopar, bany, conte… i és aquí, en l’escalfor del contacte compartit mentre el poses al llit, que pots tornar-te a sintonitzar amb ell. Que se t’afluixa una mica l’ànima i pots tornar a sentir-lo a prop.

Tot i així fa mal encara, perquè s’han despertat les altres vegades que en la teva vida t’has sentit així i perquè s’han despertat els fantasmes “¿estaré fent alguna cosa malament?”.

Però estàs tan cansada, tan esgotada, tan dolguda, que t’acomodes al seu costat, li fas un petó i tanques els ulls.

Silenci.

I quan ja gairebé estàs adormida escoltes una veueta que diu “perdona’m mama… t’estimo”.

(Si t’ha agradat, m’encantarà que deixis un comentari compartint el que sentis…)