Aquelles nits…

Hi ha nits que són, simplement, extretes d’un llibre de tortures. N’estic segura. Són “aquelles nits”. Nits que només fan gràcia quan en parles, al cap de molts, molts anys, en un dinar amb altres amics amb fills. Fins llavors, són, simplement, aquelles nits horroroses que desitjes no haver de tornar a viure mai més. Jo n’he viscut algunes i us asseguro que les temo!

Poden aparèixer en qualsevol moment de la vida del bebè; és a dir que no és condició indispensable que acabi de néixer i tingui allò que tothom diu que té el bebè quan ningú sap què té: còlics! No, no, “aquelles nits” poden arribar als 2 mesos, als 6 o als 14. Normalment arriben després d’una altra nit dolenta, o de dues i per tant, acostument a ser la cirereta del pastís, la gota que fa vessar el got.

A mi m’agrada dormir, m’ha agradat sempre i sóc d’aquelles persones que si no dorm, està de mal humor. En aquest sentit, sí, bastant primària. Les nits de què us parlo en el meu cas tenen diferents fases; primer estan plenes de paciència i si és el segon cop que es desperta pel que sigui, ho encaixo amb esportivitat i penso allò de “pobreta, què li deu passar… vine amb la mama, tranquil·la tot està bé” i li dono el pit, li faig carantonyes i la torno a adormir, normalment força ràpid.

Però si quan finalment he aconseguit no desvetllar-me i tornar-me a adormir, ella em torna a reclamar, aleshores no només em costa horrors despertar-me, sinó que tinc la sensació que “aquella nit” és una tragèdia. Aleshores arriba el moment de les “frases de mitja nit”, que podria ser el títol d’una novel·la dolenta…

Però penseu… segur que tots heu dit frases estúpides enmig d’aquestes nits de malson, que l’endemà, quan les recordeu amb la parella, us feu un tip de riure! Jo (em fa vergonya reconèixer-ho) n’he dit de l’estil “Però quina injustícia, amb la son que tinc!!!”, o “Prou, a dormir tothom, que això no es pot aguantar, no puc més, estic rendida, em moro de son, per favor, dormim una nit sencera o em moriré!!!!!!!!!” Recordo que potser en un parell de nits d’aquestes, enmig d’aquestes frases m’ha caigut fins i tot alguna llàgrima d’impotència i rendició…

Però no s’acaba aquí, perquè encara hi ha una altra fase en aquestes nits; com que he parlat tant, i he mogut els llençols, i m’he posat nerviosa, he acabat despertant al meu company i desvetllant del tot a la meva filla. I clar, aleshores sí que hi ha feina…!

A tornar-la a adormir… i he de respirar fons, relaxar-me i… cantar, bressolar-la o donar-li el pit fins que es torna a adormir. Aleshores sí, passa allò que tan temo; hi ha hagut tanta moguda en aquella habitació que ja estic del tot desvetllada.

I és llavors quan penso: “Si jo, que considero que tinc el cap bastant a lloc, m’acabo posant així de nerviosa… què deu fer la gent que no el té gaire a lloc?” i m’apiado dels bebès, que només fan el que els toca fer, però ho fan de nit, que és quan nosaltres tenim menys paciència perquè estem més cansats.

Finalment m’adormo i al matí quan ella em toca, em desperta i em mira amb aquell somriure com dient “bon dia, mama”, és com si m’hagués donat la pastilla de l’oblit i li faig mil petons i abraçades com si “aquella nit”, només hagués estat un somni o… un malson 😉

Que aquesta nit, no sigui una d’”aquelles”.