"Aquell" moment

15.2.2012

La vida és una inacabable successió de moments; alguns únics i irrepetibles, d’altres que es poden anar reproduint al llarg del temps amb certs matisos que els diferencien. N’hi ha un, de moment, que estic segura que coneixeu tots els pares i mares. Us parlo d’aquell moment en què cal prendre una decisió que afecta al teu fill, i no de si li deixem tocar el nostre telèfon mòbil o de si pot posar-se els pantalons que escull, sinó del moment en què hem de decidir si correm o no a urgències.

És un moment que impacta, sobretot la primera vegada; és un instant sec, dur, en el qual tot va molt de pressa i la ment et fa com una pel·lícula amb els pros i contres. El teu cor s’accelera, comences a segregar adrenalina, la boca se t’asseca i depèn de com, sents una punxada a la panxa que et fa anar directe al lavabo. És la por que se’t planta davant dels morros dien-te “Ja sóc aquí”. Aquell moment pot ser delicat si no anem a l’hora amb la parella, o si estem sols, o si al costat hi tenim algú que encara ens fa ballar més el cap. Pot ser un moment de nervis en què ens acabem cridant, enfadant i parlant malament perquè, simplement, tots tenim massa por a què li pugui passar alguna cosa a aquest fill nostre.

La primera vegada que vaig viure aquell moment la vaig explicar al post: “EL PRIMER GRAN ENSURT”. Aquests instants també tenen la característica que no se t’esborren mai més de la memòria i estic segura que poden passar 50 anys i encara recordes gairebé amb una exactitud extrema què vas sentir quan vas témer pel teu fill. Aquell moment en què vam haver de decidir “sí, marxem ja cap a l’hospital” em vaig sentir desconcertada perquè allò no entrava dins dels meus plans, però alhora, amb la convicció que féiem el que havíem de fer; anar a l’hospital. Després d’aquell moment n’hi ha hagut d’altres però mai de tan clars ni tan “greus”. Però això tan se val; quan el fill se’t posa malalt, quan cau del gronxador, quan de sobte li veus una granisada estranya… sempre hi ha un moment en què has de decidir què fas. Quin abast té això que està passant i què fas.

En el meu cas, malgrat que sempre hem compartit aquests moments de presa de decisions ràpides tots dos, sento que hi ha un racó nostre, en què aquest instant es viu malgrat tot, amb solitud. Et quedes, d’alguna manera, sola i despullada davant de la por i del dubte. Por a què li passi alguna cosa i dubte a haver pres la decisió correcte. Quan penso en aquests moments que tan poc m’agraden, penso que han de ser molt difícils per les persones que són indecises o que es queden paralitzades davant la por. Aquells a qui els costa reaccionar davant d’una eventualitat… O en els que després d’haver decidit A sempre creuen que l’opció B potser hauria estat la més encertada. Ha de ser horrorós viure amb aquests dubtes quan cries un, dos o tres fills, perquè encara que no ho vulguem, la vida amb ells està plena d’aquells moments.

Però malgrat tot, malgrat que no els vull veure ni en pintura aquests instants que em duen tan mals records, reconec que també m’han fet més forta i valenta. Reconec que ara, que he viscut alguna sèrie de moments en què s’ha de prendre una decisió i ràpid, em sento més mare i més capaç. Més segura, més determinada i més disposada a acceptar que alguna d’aquestes decisions, pugui no ser la més correcta. Però ningú va néixer ensenyat i menys en l’ofici de mare/pare. O sigui que toco fusta, demano que sisplau, no en vinguin gaires, d’aquells moments, i en cas que arribin, espero tenir la sang freda, el cap clar i l’instint a flor de pell per poder decidir el millor a cada instant.