ANIVERSARI

19 d’agost del 2011

Avui la Laia fa dos anys i en certa manera, una part de mi, també. Perquè jo no sóc la mateixa des de fa dos anys. Quan algú em pregunta si et canvia molt la vida després de tenir un fill, tinc ganes de dir que sí, perquè sí que canvia, però que sobretot, el que canvia més ets tu i aquelles parts que creies immobibles. La sacsejada d’emocions que es produeix amb l’arribada d’un fill no crec que es pugui comparar amb res; és com un tsunami que, d’alguna manera i durant un temps, sí, ho arrasa tot. Tot allò que ens era conegut i segur. Però és un tsunami que quan es retira no deixa tot de fang i runes pel camí, sinó només un altre ordre de coses que sense saber com acaba encaixant amb perfecta harmonia, com si sempre hagués estat allí.

I inevitablement, ja no pots ser la mateixa. Perquè en un obrir i tancar d’ulls, sense ni tan sols plantejar-t’ho, ser-ne conscient, t’ha canviat l’ordre de prioritats i la manera d’estimar. Aquell ordre que abans tenia el seu rànking amb el Top 10 ben definit, passa a tenir una, dues o tres coses, només, totes en el podi. Però al capdamunt, i sense cap mena de dubte, hi figura sempre més el benestar d’aquella cosa petita que t’ha arribat a les mans després de nou mesos d’haver-te fusionat amb l’altre. Tot el que abans et semblava importantíssim, vital, ineludible, ho veus després com meres ximpleries que ara en cap cas et podrien fer perdre el son.

Canvies, i tant que canvies! Perquè de sobte, estimes d’una manera que a vegades fa mal. Estimes tant i tant fort que alguna cosa et diu que si a aquell fill o fills que són al capdamunt del podi els passés alguna cosa, ja no et valdria la pena continuar vivint. Estimes d’una manera tan incondicional, genuïna i sincera, que no dubtes ni un segon a donar-los la vida si fes falta. És un amor que omple tots els racons del cos, totes les cèl·lules i que inevitablement, s’escampa. És un amor que no necessita res a canvi i que explota quan sents que el teu fill riu, juga, fa el seu primer joc de paraules o t’abraça. Com si tot es reduís a això. Com si els conflictes, les cultures, els països, les guerres, el món i els milions de persones que l’habiten es reduïssin només a això. Tot són instants de fills que somriuren o que no ho fan, de mares i pares que abracen o que no ho fan, de nens que juguen i fan els seus primers jocs de paraules. Com si retornant a l’arrel, a allò que sí que és sagrat, es pogués esvair la solitud, la gelosia, la baixa autoestima, la ràbia, la por, la inseguretat i la misèria.

Convertir-te en mare i en pare et dóna aquesta oportunitat; et permet, si escoltes i vols, tornar a l’arrel, fusionar-te amb l’essència primera, amb l’AMOR més incondicional que d’alguna manera també ens acaba acostant a nosaltres mateixos.

És per tot això que avui, que la meva filla fa dos anys, sento que jo també estic d’aniversari. Perquè a banda d’estar molt contenta de veure que ja fa dos anys que és aquí compartint amb nosaltres la vida, sento que fa dos anys que ella em va dur el regal més preciós que mai algú m’hagués pogut regalar: La fusió absoluta amb l’AMOR. Com podria ser la mateixa?

Gràcies, Laia, per haver-nos escollit i haver fet de mi, una nova persona.