Anar a la 1

20.3.2012

Una de les coses més difícils de la vida és anar a la 1. Si a vegades ja costa anar-hi un mateix 😉 , imagineu-vos com n’és de complicat aconseguir caminar en el mateix sentit i amb el mateix objectiu amb una altra persona, ja no diguem tres o quatre. Això es veu molt clarament en la criança dels fills. Ser una parella que abans d’embarassar-se va força a la 1, estar més o menys d’acord en les coses importants i haver tingut fins aleshores una relació fàcil i plaent no és cap mena de garantia que una vegada arribi el fill això continuarà sent així.

Segur que en el vostre entorn en coneixeu més d’una que poc després de l’arribada d’un fill els camins d’home i dona divergeixen tant que la separació, inevitablement, s’acaba produint. A vegades no és perquè el temps per cada un desaparegui, perquè vagin atabalats i puguin compartir poques (molt poques) estones d’intimitat. A vegades és simplement perquè tenen maneres tan diferents de criar, relacionar-se i fins i tot estimar el mateix fill que estar junts a la mateixa casa es torna insuportable. Un es posa dels nervis quan veu l’altre que fa A i l’altre es posa histèric quan veu l’altre que fa B. El més curiós del cas és que cap dels dos sabia que reaccionarien així, ni que s’ho passarien tan malament veient que els és impossible compartir la mateixa manera de viure la criança. I és dur, molt dur, per una parella que s’estima, que s’agrada, adonar-se que l’amor que es tenien va evaporant-se a la mateixa velocitat amb què la distància els va separant pel que fa a què cal fer i com amb un fill.

Anar a la una es complica quan hem estat criats de maneres diferents o quan hem posat poca consciència en les conseqüències que ha tingut el vincle o falta de vincle amb els nostres pares. I mentrestant, davant nostre hi ha un fill que ens posa a prova cada un dels dies… Anar a la 1 no vol dir ni estar d’acord amb tot ni actuar exactament igual en absolutament totes les situacions. Això simplement és impossible perquè som dues persones, mare i pare, i som diferents. Cada un tenim el nostre caràcter, la nostra energia, la nostra manera de fer, la nostra manera de comunicar-nos, de resoldre conflictes, de veure la vida… Per mi, anar a la 1 vol dir que el nostre fill no vegi que un diu blanc i l’altre diu negre, sinó que vegi que som 2 però que som 1 equip, el mateix equip, que caminem donant-nos la mà, que a vegades un tiba del carro perquè l’altre està més cansat i l’endemà, potser, és a la inversa. Per mi anar a la 1 vol dir que quan un dels dos no està d’acord en com ha actuat o en el que ha dit l’altre, ens puguem asseure junts, amb calma, i parlar del que ha passat. Explicar-nos què hem sentit, com ho hem viscut, per poder arribar a una posició comuna sense que hi hagi mai ni un vencedor ni un vençut.

Per mi anar a la 1 és saber que pots relaxar-te perquè hi ha l’altra persona que pot prendre el relleu tenint la plena confiança que el teu fill està en bones mans. També ho és posar-te al capdavant si l’altre necessita relaxar-se o no hi és, sense trair cap dels acords presos i sense oblidar mai que continuem l’un al costat de l’altre en això de criar el nostre fill. És posar el respecte per l’altre per damunt de tot perquè és a qui hem escollit per emprendre, segurament, l’aprenentatge més gran de la nostra vida: criar un fill.

Però anar a la 1 no és gens fàcil i requereix un compromís profund i diari de les dues parts. Alhora, hem de tenir clar que anar a la 1 ara no vol dir que ja haguem firmat un contracte de per vida. A vegades estem d’acord i sincronitzats en aquesta etapa, però no d’aquí a quinze anys, amb el fill en plena adolescència. És com allò del jardinet amb què es compara moltes vegades la relació de parella; el que s’ha d’anar regant i cuidant cada dia… Anar a la 1 és com això; i fins i tot potser és més important, perquè no anar-hi té efectes sobre el nostre fill i alhora, ens acaba destruint el jardí per molt bonic que el tinguéssim.