9.12.2011
Quan alguna dona em diu que està embarassada, no ho puc evitar, sento una il·lusió enorme. Des que sóc mare, i per tant, des que he passat per un embaràs, el que sento quan em diuen “estem esperant” és joia. Una paraula que potser s’utilitza poc perquè almenys, en català, potser sona bleda, cursi, antiga. Però és que és el que sento, una joia immensa que dins d’aquell ventre d’aquella dona que em parla, s’estigui gestant una criatura. I això no només em passa quan es tracta d’una amiga (que aleshores a banda de joia sento una alegria immensa que expresso en petons, abraçades, un somriure d’orella a orella que gairebé se’m manté intacte fins que me’n vaig a dormir), sinó també quan qui m’ho diu és algú que gairebé ni conec. L’altre dia, un noi em va dir que d’aquí poc naixerà el seu fill i em vaig posar molt contenta. Em vaig contenir una mica en les formes perquè la poca confiança m’impedia mostrar el que sentia aleshores, però per ganes li hauria dit un munt de coses. De fet, per ganes els diria a tots un munt de coses…
Perquè en el fons, quan algú em diu “estem esperant”, m’és inevitable pensar en quan jo deia el mateix i em recorria pel cos aquella alegria immensa, aquelles ganes de cridar als quatre vents que era feliç perquè tenia un fill dins la panxa… Perquè m’és inevitable recordar la cara que van posar els meus avis quan els vam dir que s’havien convertit en besavis, o la cara del meu pare, que recordo tan bé, com pensant: “que gran que t’has fet!… Ja ets mare!”, o els crits d’alegria i abraçades a casa dels sogres, o les llàgrimes d’emoció de l’amiga, o les ganes que creixés la panxa ràpid, ràpid, perquè volia ser una dona embarassada.
Quan em diuen “estem esperant” em moro de ganes de dir-los l’important que és aquest temps que viuen; com a mare que gesta, com a pare que també d’alguna manera gesta, com a parella que necessita gaudir-se i acabar de construir un niu amb fonaments sòlids…, com a éssers que, també d’alguna manera, canviaran la pell (com les serps) i a partir del dia que vegin i abracin el seu fill seran ja uns altres. Em moro de ganes que entenguin l’important que és dur algú al món i estimar-lo, i respectar-lo, i alhora, l’important que és entendre’ns a nosaltres mateixos per després, poder acompanyar tot el que ha de venir després del part. Poder acompanyar el nostre fill en el plor, o en l’alegria i també en la frustració, en la descoberta del món i en el joc, però també en la malaltia…
Quan una dona em diu que està embarassada, per ganes li tocaria de seguida la panxa per dir a aquell bebè intrauterí: “Benvingut, nadó… desitjo de tot cor que siguis feliç”, perquè crec profundament que el gran canvi que podem aportar com a persones a aquest món que a vegades va del revés, és a través de l’amor, de l’amor a aquests que gestem, que d’aquí uns anys, gestaran ells també potser de la mateixa manera, amb AMOR del gran i amb majúscules… Per ganes, us diria als que “espereu” que teniu l’oportunitat d’aprendre cada dia amb el vostre fill, que podeu créixer una mica més amb cada obstacle que aparegui, que el part no és el final de res, sinó que fa que tot s’esdevingui i comenci de nou. Que tenir fills és l’oportunitat ideal per aprendre a viure el present, l’ara i l’aquí, i adonar-nos que en el fons, no cal gran cosa més que tenir-nos ben a prop, per poder teixir el vincle que farà que més endavant, puguem o no ser feliços.
Us diria que aprecieu cada instant, cada moment perquè tots passen massa ràpid. Que no us amoïneu abans d’hora per res i que si alguna cosa us preocupa massa, que aneu a l’arrel per veure d’on ve això que no us permet anar enlloc. Un cop desenredeu el fil, podreu continuar gaudint de cada moment al costat d’aquest bebè que després es farà nen@, i que anirà creixent i un bon dia serà adolescent i potser no voldrà estar a prop vostre… però tornarà més endavant gran i lliure i, si es pot, més vinculat encara a vosaltres, per dir-vos, algun dia: “estem esperant”. I aleshores entendreu la cara que van posar la gent que us estimava quan els vau dir que estàveu gestant.