Ajuda mútua

20.6.2011

Durant aquests gairebé dos anys que fa que la nostra filla és amb nosaltres, si una cosa he trobat útil i de gran ajuda ha estat compartir moltes estones amb mares com jo; mares de fills de la mateixa edat que la meva, mares que poguessin entendre perfectament com em sentia o quines eren les meves angoixes o preocupacions. Mares a les quals jo mateixa comprenia perfectament perquè aquell neguit seu havia estat el meu, molt probablement, una setmana abans, o ho seria una setmana després. Han estat mares amb qui hem anat a comprar sostenidors de lactància sexys i hem rigut fins a tenir mal de panxa, mares amb qui hem marxat de cap de setmana amb els bebès de només dos mesos, i mares amb qui també he plorat més d’una i de dues i de tres vegades.

Dissabte ens vam tornar a trobar, soles, sense les criatures. El primer dia que ho vam fer se’ns feia tan estrany… Cada vegada que n’arribava una baixàvem la mirada per trobar on era el seu fill@, perquè fins ara, sempre l’havíem vist així, en “pack”, de dos en dos. Al final ens hi hem anat acostumant, tot i que són poquíssims els dies que ens trobem en “Mode Mama Only”. I m’agrada també trobar-nos d’aquesta manera, per poder parlar lliurement, sense por de què els nens escoltin que la seva mare està molt cansada, o preocupada, o amb algun problema puntual. Perquè aquestes trobades les fem precisament per això, per poder parlar del que ens ocupa i ens preocupa, per explicar a les altres en quin punt estem de la criança, com ens sentim, què ens amoïna. Sempre, sense excepció, entrem d’una manera i marxem d’una altra. Marxem més lleugeres, menys preocupades, amb la sensació que allò que ens treia el son és normal, no és tan greu, i sobretot… que passarà.

Sempre ho és, però quan estàs criant l’ésser que més t’estimes d’aquest món, és gairebé imprescindible tenir escolta i acompanyament sense sentir-te jutjat. I on podem trobar això tan necessari (a banda de -esperem- en la família)? Doncs tot sovint, en d’altres mares com nosaltres. Potser no criarem de la mateixa manera, exactament seguint els mateixos passos o pensant i creient les mateixes coses… no importa. No importa sempre i quan no ens sentim jutjades ni jutgem a l’altra. Sembla fàcil però no ho és. Hi ha una manera per poder-nos connectar a aquest sentiment d’unió per intentar no jutjar a l’altra i és pensar SEMPRE que aquella altra mare ho fa el millor que sap i pot, justament perquè el seu fill és el que més s’estima, més fins i tot que a ella mateixa.

Si entrem en aquesta ona, on encara que no fem el mateix, totes acabem sent el mateix, ens serà molt més fàcil sentir empatia, comprendre’ns i ajudar-nos. Perquè no hi ha res pitjor que una mare que cria un bebè i que se sent sola, potser sense estar-ho físicament, però que no troba ni el consol, ni el recolzament, ni la presència que en aquell moment necessita. I també serà aquesta la manera per la qual evitarem entrar en competència. És fàcil veure pares i mares que a través dels fills, competeixen els uns amb els altres: “Que si el meu fa això, que si el meu fa allò abans que el teu, que si és el primer de la classe, que si…” perquè això només serveix perquè els nostres fills ens escoltin i creguin que seran millors o ens els estimarem més si aconsegueixen ser els primers, passar per davant dels altres, no quedar-se enrere… I cada nen@ té el seu propi ritme. No n’hi ha cap d’igual, tots són especials i perfectes en la seva essència. Si tenim això present, sens dubte, viurem més tranquils, més en pau, i podrem sentir-nos alliberats de conflictes amb altres pares i mares, i sobretot, de conflictes amb nosaltres mateixos i els nostres fills. Quin bon llegat per ells, no trobeu?