ADOLESCÈNCIA

10 de febrer 2011

Ja sé que ara, que tinc una filla d’un any i mig, parlar d’adolescència queda a “precipitat”. Però és que aquests últims dies hi he pensat molt, moltíssim. Estem en aquella fase (els que sou pares crec que m’entendreu perfectament) en què si has d’anar cap a la dreta, la teva filla vol anar cap a l’esquerra. En què quan parles per telèfon, ella també vol dir-hi la seva i reclama l’aparell com si li anés la vida. Aquella fase en què cada canvi de bolquer s’acaba convertint en un estira-i-arronsa que et fa arribar tard a qualsevol cita… I has de respirar fondo perquè saps que és normal,  que aquesta etapa ha d’arribar. Perquè els nens petits arriba un dia que descobreixen que volen fer la seva, que no els agrada que els manin, vaja, sobretot, no els agrada que els contradiguin. Autoafirmació. Descobriment del jo. Recerca de límits. I un munt de coses més que encara han d’arribar…

I quan estic en una negociació d’aquestes de sobte, em ve com un “flash” i penso… “quina mandra que em fa l’adolescència” (amb perdó dels adolescents). Sé que també és una etapa (a vegades una mica espinosa, per què negar-ho), i que s’ha de passar, i que és normal l’enfrontament, i que també… passarà. Però què voleu que us digui… em fa mandra. Molta mandra. Espero que quan arribi l’hora, aquesta mandra, ja hagi passat i sigui també, només una etapa!