Acompanyar un adolescent de la forma que necessita

Hi ha mares i pares enfadats amb el seu adolescent perquè, inconscientment, li retreuen no ser ja el nen/a que era i al qual troben molt a faltar. Hi ha molt focus en el que fa o deixa de fer l’adolescent però poc en com se sent l’adult davant d’un trànsit per al qual moltes vegades no s’està preparat/da. Moltes vegades, l’adult viu un autèntic dol. De sobte, sent que no coneix el fill/a que té davant i a més nota com es distancia. Aquí apareix la pena i la por a perdre’l per sempre. Reconèixer, atendre i validar totes aquestes emocions ens ajudarà a portar millor els canvis en l’adolescència i a connectar millor amb els nostres fills/es. En canvi, abocar-los tota la nostra frustració, dol i ràbia per la situació i el pas del temps, l’únic que farà és que es distanciïn més de nosaltres… i amb raó. En cada canvi d’etapa dels nostres fills/es, vivim una espècie de dol, molt subtil i inconscient, que pot remoure’ns fins al punt d’estar enfadats amb ells. Abracem el canvi i el dol com a part de la vida i celebrem que van desplegant les seves ales per preparar-se per a allò a què han vingut: volar i viure la seva pròpia vida.

Hi ha molt enfado, que en realitat, quan mires ben endins, és pena i por i frustració i molta, molta anyorança. La majoria de vegades, els adolescents fan el que han de fer per l’edat que tenen.

És normal que es distanciïn. és normal que canviïn, és normal que busquin els límits, és normal que els agradin altres coses que abans no els agradaven, és normal que deixin de ser aquells que eren quan eren més petits… Només quan atenguem de veritat tot el que això ens fa sentir a nosaltres per dins, podrem ocupar el lloc que hem d’ocupar i podrem acompanyar-los com ara necessiten. Sí, d’una altra manera però no ho oblidem: continuen necessitant que estem.

Tan de bo ressoni.