#Abansdesermare

5.12.2011

#Abansdesermare jo era una altra. Em deia Míriam igual i físicament no era gaire diferent de com sóc ara, però alhora, ja no tinc res a veure. Perquè abans de ser mare jo ho veia tot o blanc o negre, de seguida sabia què havia de pensar, poques vegades dubtava i tenia una seguretat fruit, a voltes, de la immaduresa. Ara que sóc mare ja no és tot o blanc o negre, sinó que he descobert nous colors i cadascun té el seu propi matís. Em sento segura en termes generals però dubto moltíssimes vegades, perquè el prisma amb què miro la realitat i la visc és molt més ric, té moltes més cantonades i aprofundeix molt més en cada cosa.

#Abansdesermare estimava, és cert, però no sabia què volia dir realment la paraula estimar. Ara sé què és fer-ho de la manera més incondicional, més profunda, més essencial i real, tant des de l’ànima, que quan aquella criatura a qui estimo no està bé, el diafragma se’m contrau i no torna a relaxar-se fins que la veig riure i feliç.

#Abansdesermare tenia més temps per mi, és cert. Per les meves coses i també per mirar-me més el melic. Ara, el melic, no sé ni on el tinc, gairebé, perquè tot ha pres una altra dimensió; m’han canviat les prioritats i l’ordre de les “coses a fer”.

#Abansdesermare creia que ser mare era molt fàcil i que només calia una certa consciència i sentit comú per fer camí en aquesta nova aventura. Ara, que ja sóc mare, no ho veig tot tan fàcil, ni tan sols tenint consciència i sentit comú, i sento que totes les mares ho fem tan bé com podem i sabem. Sento que no som tan diferents les unes de les altres perquè hi ha alguna cosa més gran, més important i unificadora que és l’amor, que ens uneix als nostres fills, igual de fort, igual de dolorós quan les coses es torcen.

#Abansdesermare no sabia que era tan necessari que les mares s’ajudessin, i es veiessin, i fessin tribu juntes. Ara no és només que sàpiga que és necessari a nivell mental, sinó que jo mateixa ho necessito com l’aire que respiro; envoltar-me de mares, compartir, escoltar i dir, veure i observar com ho fan elles, aprendre en cada trobada, estimar-les a elles i als seus fills.

#Abansdesermare tenia els coneixements que em deien quines eren les necessitats del bebè i què passava quan la mare es deixa anar al que sent donant-li afecte i contacte, amor i fusió emocional a totes hores. Ara ho he experimentat i això m’ha convertit, gairebé, en una altra. Perquè he donat i rebut tant amor, que inevitablement alguna cosa dins meu ha canviat. A vegades fins i tot penso que les mateixes cèl·lules, una darrera l’altra, han d’haver canviat una mica amb tot el que he rebut i après des que la Laia em dóna tot el que em dóna cada dia, i des que jo m’entrego a ella com ho faig des que em vaig saber embarassada. De fet, no és res més que l’AMOR que fa canviar les coses, que fa canviar velles i antigues estructures…

#Abansdesermare no era ni de bon tros tan feliç com sóc ara. Malgrat durant un temps haver dormit poc, malgrat a vegades caminar a les palpentes sense saber si el que fem o decidim és l’opció més encertada, malgrat les pors i els dubtes, sóc infinitament més feliç que #abansdesermare. I no només amb la Laia sinó també amb cada persona que tinc al voltant, perquè en el vincle amb ella hi ha tant amor que és inevitable que la resta de vincles se’n nodreixin i sí, també sóc més feliç amb el meu company, amb la meva mare, amb el meu pare, amb els meus germans, amb els meus avis, amb els meus amics, amb els meus companys,…

Simplement, #abansdesermare jo no era qui sóc ara.