A la recerca d’escola!

19.4.2012

Gent sense fills i amb ganes de tenir-ne; el dia que entreu en el meravellós món de les preinscripcions escolars al·lucinareu. És el que m’està passant a mi des del primer dia que vaig posar el peu en aquest fantàstic món de buscar i intentar trobar una escola on el teu fill/a pugui entrar. Que sembla fàcil? Doncs no, no ho és. O no ho és en moooolts casos. Aquests dies estic recordant tot de frases que em deien parelles que ja hi havien passat fa anys, per aquesta etapa: “Buf, és una merda, ja ho veuràs”, “Ja us toca buscar escola? Encara no? Quina sort!”. Jo pensava… “Però què diuen?” i avui ho he entès. Avui he entès de què em parlaven i sobretot, he entès el to que feien servir.

Ingènua de mi, fa uns anys jo pensava que qualsevol mare i pare podien escollir l’escola que més els agradés pel seu fill: per la línia educativa, per la proximitat, pel que fos. Amb el temps vaig anar veient que no era tan fàcil. Fins i tot per televisió sortia la problemàtica dels sortejos o les “trampes” que feien alguns; empadronant-se a casa d’uns amics o dels pares, perquè el seu fill tingués més punts quan fos hora d’escollir escola per començar P3. Es veu que això també passa amb el tema d’escoles bressol, però jo no ho he viscut perquè la Laia no hi ha anat.

En fi… que semblava tot molt fàcil quan la ignorància m’envaia… però ara he descobert que no ho és gens. Fa poc vaig fer el post: “PORTES OBERTES” en el qual em confessava una “novata” en aquest “apassionant món”, i alhora em mostrava confiada pensant que de fet, passa el que ha de passar i que no tot depèn de nosaltres o sigui que el millor era relaxar-se i anar fent. Doncs bé, avui he de confessar que durant una hora he perdut tota la perspectiva, el relaxament i els nervis! Resulta que a l’escola que havíem escollit hi havia (com és habitual a la majoria) més demanda que oferta i per tant, tota la gent de “zona” (que vivim a la zona d’influència d’aquesta escola) entràvem al famós “sorteig”. A les 11h les meves amigues i jo pendents d’un sorteig que es fa no sé on però que sembla que ens hi vagi la vida! Hem trigat a saber el número que havia sortit i un cop l’hem sabut, el 121 mil i pico… nervis! Que si jo tinc el 44 mil, que si jo tinc el 27 mil, que si jo el 5.200… i així un infinit número de missatges via Whatsup que m’han anat fent posar cada vegada més nerviosa.

Resulta que aquest número era determinant. Aleshores calia saber els números dels altres nens que també havien escollit la mateixa escola i comparar. Amb un treball digne de Sherlock Holmes, he aconseguit la refotuda llista amb els no sé quants números… Jo, que sempre he estat de lletres, he començat a anotar-los un darrere l’altre, amb el cor desbocat i amb la Laia preguntant “què fas, mama?”. “Laia, està tot bé, només són números!” però no, no només eren números… era com si m’hi anés la vida!!! El whatsup sona “No hem entrat”, diu una amiga comunicant-nos el seu veredicte… i jo cada cop més nerviosa… El primer cop m’equivoco, havia anotat el número de sol.licitud, no el del sorteig de cada nen… Merda, tornar a començar! La segona vegada, amb una mica més de calma ho torno a mirar: sembla que entra. Sí… sembla que sí… Ho torno a mirar… Sí! Visca! Genial! Ho comunico a les altres: “Som dins, em sembla!”, “Enhorabona”, diuen… i sembla que ens hagi tocat la loteria…

Però continuo amb els dits creuats perquè no les tinc totes; això dels números mai ha estat el meu fort i tinc por d’haver-me equivocat. Però em relaxo. I intento rellegir el post de l’altre dia: “serà el que hagi de ser…” i respiro fons. Quan arriba ell a casa i li ensenyo el full ple de números es posa a riure: “què carai és això?” i intento explicar-li-ho. Al.lucina… no n’hi ha per menys! I em diu: “ara que sembla que amb això de les combinacions numèriques hi tens la mà trencada… no podries mirar d’endevinar la 6/49?” I ens posem a riure… a riure… per no plorar!!!