A familiars i amics

30.10.2013

Estar embarassada per segona vegada té coses molt bones i una d’elles, és que (a grans trets) saps una mica el que t’espera. El que t’espera a tu i el que els espera als altres. Cada fill és un món, i molts no tenen res a veure uns i altres, és cert. Però hi ha algunes coses que no canvien i com que em conec i com que tinc l’experiència de la primera vegada, he decidit escriure aquesta carta a familiars i amics, ara que encara no estic posseïda (del tot) per les hormones de la maternitat.

Família, no us ho prengueu malament si els primers dies no vull que agafeu el bebè. Si només vull tenir-lo a sobre i si només em sento segura si el tenim ell o jo a coll. Mireu-vos-el, digueu-li coses, si voleu, però si em trobeu en el mode “lleona”, deixeu-me fer. Ja sabeu que al cap d’un temps, això es va suavitzant i podreu tenir al vostre nebot, nét, besnét a coll i no hi posaré cap pega, al contrari, m’agradarà veure-us junts. No és que em trastoqui (o sí, una mica)… és simplement, que després del trànsit que haurem passat (el de l’embaràs, el del part…) tindrem unes ganes boges d’estar tots junts. Junts físicament i també a nivell més íntim, amb l’ànima, sense interferències, començant a conèixer-nos, començant a adaptar-nos a la nova família de 4.

Demano disculpes ja a l’avançada si no podem anar a tots els dinars de família que ens agradaria perquè logísticament encara ens és complicat o ens atabalem amb tots els preàmbuls. De ben segur que més d’un dia estarem baldats i tindrem més ganes de dia tranquil a casa que no pas de taules enormes plenes de gent i xivarri. Sabeu que tot arribarà, i que al cap de res podrem tornar a gaudir d’aquests dinars tan divertits, i que el bebè, igual com fa la Laia ara que ja és molt més gran, s’ho passarà bomba amb els cosins amunt i avall. Però potser al principi serà massa. Ho anirem veient.

Segur que estaré despistada i no recordaré coses que m’heu dit més d’una vegada. No m’ho tingueu en compte. És molt possible que dormi menys del que necessitaria i que entre una cosa i una altra vagi una mica… com ho diria… desbordada! No us faci cosa repetir-me les coses. Sí, necessitaré apuntadors, que em recordin aquelles coses importants que no puc oblidar com “tal dia celebrem no sé què” o “recorda que aquell altre no hi serem perquè…”.

Perdoneu el mal humor de quan dormi poc. Sabeu que m’encanta dormir i sabeu com de malament ho porto quan visc dies i dies de son acumulada. Intentaré modular-me, intentaré respirar fons i prendre consciència que passarà, que tot està bé.

Però segur que hi haurà algun dia que ho veuré tot negre i que em desesperaré, simplement, perquè estaré cansada. Res més. No em feu gaire cas, i si en algun moment podeu, serà de gran ajuda que els dies així, us endugueu la Laia una estona al parc perquè jo pugui estirar-me amb el bebè i re-tornar a la calma.

Als meus amics… sabeu que després de parir gairebé sense ni adonar-me’n, acabo retirant-me de tot una mica. Desapareixo de tot allò que fins feia tan poc compartíem. Pot ser que no pugui respondre missatges, o que tampoc pugui tornar-vos trucades. Passarà. I poc a poc aniré tornant a la vida social que tant m’agrada. Sé que durant un temps no tindré ganes d’omplir la casa de gent i organitzar aquells dinars multitudinaris que sempre m’ha agradat fer. No us penseu que s’hauran acabat. Tornaran, quan jo tingui altre cop una mica d’estabilitat a la meva vida, quan hormonalment ja no em senti una lleona desbocada protegint la seva cria, quan em retrobi una mica a mi mateixa a banda de “mare”. I perquè això passi hauran de venir mesos i mesos, i potser algun any també. Diguem que em retiraré de la vida “amical” tal i com la visc quan estic més cap enfora, i retornaré a la vida amical de quan he estat puèrpara. És a dir: dinars en petit comitè, trobades de pocs i de converses profundes… vaja, el que vam viure fa uns anys quan la Laia era un bebè que escoltava les nostres converses enganxada a la teta…

Sé que durant un temps em veureu “diferent”, perquè segurament n’estaré. Hauré tingut un altre fill i ja seré una altra. Ni com abans de tenir la Laia, ni com després, ni com ara. Seré com llavors, mare de dos fills, que haurà travessat dos embarassos, dos parts i que estarà travessant el seu segon puerperi… Segurament us costarà tornar-me a ubicar com la Míriam que fins ara coneixíeu. Però amb el temps, anireu veient que l’essència, no ha canviat, que continuo sent, en el lloc més profund del meu ésser, la que ja coneixíeu o la que ja sabíeu que era.

Espero tenir un puerperi plàcid que em permeti expressar tot el que em vagi succeïnt i que us ho pugui anar explicant a familiars i amics, perquè em pogueu anar entenent, perquè pogueu continuar al meu costat malgrat que a vegades jo m’aïlli dins la meva closca per trobar, només, l’escalfor de les meves cries.

Però per si de cas, per si en algun moment teniu dubtes, deixeu que us digui ara i espero que recordeu, que us estimo ara i que també ho faré quan estigui hormonalment desbocada. Quan sembli que l’únic que m’importa en aquesta vida són la Laia i el bebè. Sí, també us estimaré en bogeria, l’únic que potser aleshores no seré capaç d’expressar tantes coses perquè tindré una feinada que ni me la imagino. Deixeu-me fer, aniré re-situant-me. Deixeu-me gaudir en profunditat del puerperi i del trànsit que suposa cap a mi mateixa sense jutjar-me. Ho faré intentant crear els mínims danys colaterals possibles. Però deixeu-me fer. Confieu en mi. Confieu que sabré entrar-hi i que sabré sortir-ne.

Gràcies per acompanyar-me com ho feu en aquestes etapes de la meva vida. Sé que esteu a prop encara que a vegades us vulgui a certa distància. Gràcies per la comprensió. Gràcies per ser-hi.