A coll!

27.1.2012

Hi ha algú amb fills que no hagi sentit “a coll!” deu milions de vegades? Aquest post va especialment dirigit als pares que tenen fills que ronden l’any i per tant, més tard o més d’hora començaran a caminar. És un missatge que us envio perquè d’aquí uns mesos no digueu que ningú us havia avisat.

Vaig dur a la meva filla a coll durant molts i molts mesos fins que la meva esquena va començar a queixar-se i fins que ella també va començar a gatejar com una fera, cada dia més ràpid i més àgil. Aleshores, innocent de mi, vaig pensar que això de dur-la a coll s’aniria acabant perquè quan comencés a caminar, passaríem radicalment a una nova etapa. Als 13 mesos i mig va fer les seves primeres passes i és cert que durant uns mesos no tenia cap altre interès que no fos practicar, practicar i practicar; caminar més i millor, caminar més i més ràpid fins que va aprendre també a córrer i a saltar amb els peus junts.

Però un cop tot aquest aprenentatge va estar integrat va començar el “a coll!”. Els primers dies pensava que potser li passava alguna cosa, o que estava cansada, o que… Intentava trobar-hi el motiu, la raó, per la qual ella, ara, no volgués caminar ni tampoc, atenció, anar al cotxet! Dur 13 kg a coll amb un sol braç perquè amb l’altre em tocava empènyer el carro quan estava sola era terrible! Confesso que hi va haver dies que em vaig posar de molt mal humor. Era insuportable intentar anar a passejar o fer alguna cosa que requerís un desplaçament una mica llarg. Un bon dia vaig veure la llum: no li passava res, simplement, ja sabia caminar i caminar perquè sí no tenia gaire interès per a ella. I potser més important encara; havia vist que es feia gran, que podia separar-se, que es podia allunyar de nosaltres si ho volia i suposo que de manera inconscient, necessitava retornar als braços del pare i de la mare per acabar-se d’omplir. Un nen amb 18 mesos encara és un nen petit. No és un bebè, és cert, però és un nen encara molt petit, fusionat emocionalment, i en aquell llindar en què hi ha dies que és més bebè que nen i hi ha dies que és més nen que bebè.

Era evident; jo havia de canviar l’estratègia, la manera de pensar i sobretot, la manera de procedir. Sinó, cada dia quan sortíem al carrer era una turment per ella i per mi. Primer vaig entendre-la, després vaig parlar-hi explicant-li molt bé què estava passant i per què la mare hi havia algun dia que s’havia enfadat quan em demanava “a coll!”. Després vaig començar a planificar millor els desplaçaments; intentar deixar el cotxe més a prop, moure’ns a l’hora del berenar perquè així estigués una estona al cotxet menjant… I omplint-me de paciència sabent que aquell moment també passaria. Ah, i també, no ho negaré, alguna visita a l’osteòpata!

Al cap d’uns mesos va deixar de demanar-me d’anar a coll; crec que va tenir pietat de mi. Aleshores només ho demanava al seu pare i ell, que de fet tampoc l’hi duia tant com jo, no li molestava que li ho demanés. Ara, que està a punt de fer dos anys i mig puc assegurar que hi ha molts dies que ni tan sols agafem el cotxet i que ella camina tota l’estona i fa recorreguts realment llargs. Això sí, hi ha estones a casa que em demana anar a coll, però ens asseiem al sofà i de fet, el que vol en realitat és omplir-se de contacte, de pell i de mimos que li dono amb totes les ganes del món.

Res més, és simple: els nens volen anar a coll durant moooolt de temps (molt més del que dura la “gestació extrauterina”). És normal i en la meva opinió, és bo que hi vagin. Per cert, ara que hi penso… jo de petita tinc fotos a les espatlles dels meus dos pares fins molt i molt gran. Però això li tocarà al meu company… per sort! 😉

PD: Per cert, que bé que va el cotxet per dur-hi la compra, la bossa de mà, les nines, les jaquetes, la pilota…!