9 mesos

24.5.2011

Aquest text, encara que ho sembli, no té res a veure amb l’embaràs. Sempre he cregut que després de parir a una criatura, encara que el part hagi estat plàcid i meravellós, hi ha un dia en què ens torna tot de cop. Totes les emocions, les alegries o tristeses, el cansament, la por… d’aquelles hores en què vam donar a llum el nostre fill/a. Hi ha mares que ho “reviuen” al cap de pocs mesos, però n’hi ha que triguem una mica més, com jo, que no vaig entrar a la boca del llop fins als 9 mesos d’haver parit.

Quan acabem de parir tot passa molt ràpid. El part no és un final, sinó que és el punt des d’on comença tot de nou; una nova vida, una nova família, una nova situació a la qual ens hem d’adaptar i com més ràpid, millor. Són dies on, encara que s’assemblin molt els uns als altres, vivim a la velocitat de la llum, aprenent, sentint, vivint, experimentant, patint i alegrant-nos de situacions desconegudes fins aleshores per nosaltres. I si alguna cosa no tenim en aquell moment d’adaptació al canvi és temps. Temps per parar, temps per digerir, temps per integrar.

Si heu llegit “EL MEU PART” sabeu perfectament que no va ser el que jo m’imaginava que seria. Però em vaig recuperar més o menys ràpid físicament i també anímicament. Recordo que durant els mesos següents em sentia feliç gairebé durant totes les hores del dia. La lactància era fàcil i plàcida, i tot anava sobre rodes. Vaig abandonar el rellotge, les expectatives i em vaig dedicar a criar a la meva filla, sabent que era el millor que podia fer en aquell moment i sabent que era el que el meu instint em reclamava. Per això no vaig tenir ni temps ni ganes de meditar sobre el meu part. Però la vida, que és més sàvia que nosaltres, va pensar “tranquil·la, ja et trobaré alguna oportunitat per fer l’aturada en el camí” i al cap de 9 mesos, un bon dia, ZASS, va tornar tot.

Una amiga íntima havia de parir i el seu part evolucionava exactament igual que el meu. Jo n’estava molt pendent i l’ajudava com podia, però sense poder-ho evitar, l’angoixa es va anar apoderant de mi, a poc a poc però amb força. Duia hores i hores de contraccions però la dilatació no avançava, igual que jo. Recordo que va ingressar a l’hospital i a mi el cor m’anava a mil, gairebé sense saber ni per què. Patia per ella i patia pel seu fill, no ho podia evitar, no podia confiar. Vaig posar la meva filla a fer la migdiada i em vaig asseure al sofà. Pensava en ells i només em venia al cap una cosa; “que neixi, que neixi, que neixi…”. Em vaig angoixar tant que no podia ni plorar i em vaig adonar que necessitava algú amb mi. El meu company era a la feina i vaig trucar a la meva mare, desitjant que no estigués treballant i que pogués despenjar el telèfon. Vaig estar de sort i ho va fer. “Digue’m”. Silenci. No em sortien les paraules. “Digue’m?” “Necessito que vinguis”, vaig aconseguir pronunciar. Al cap de res era a casa. Vaig obrir la porta, la vaig veure i li vaig dir: “Li està passant igual que a mi!!!” i em vaig desmuntar. Vaig començar a plorar com feia temps que no plorava, amb un sentiment de dolor que m’havia quedat atrapat a dins, emmagatzemat a les meves cèl·lules que recordaven, perfectament, el dolor que vaig sentir durant les hores de confusió, les hores en què semblava que tot anava malament. A poc a poc, mentre plorava, em vaig adonar de què el part de la meva amiga m’estava fent reviure tota l’angoixa que vaig sentir durant el meu part, i em donava l’oportunitat de curar unes ferides tancades amb pressa. Una oportunitat arribada als nou mesos que em va permetre plorar, parlar, integrar i alliberar tot aquell patiment. Van ser uns dies dolorosos, que em va costar travessar, un procés que no m’esperava just en aquell moment, tot i que alguna cosa em deia, que algun dia, havia d’arribar.

Quan em vaig retrobar amb la meva amiga i el seu fill, ens vam mirar, i vam plorar juntes. No va caldre dir res ni parlar de res. Ella sabia que jo entenia perfectament i profundament fins a quin punt havia patit. I jo sabia que ella entenia de la mateixa manera fins a quin punt havia patit jo en el part de la Laia. Plorant, abraçant-nos, mirant els nostres fills agafades de la mà, ens vam anar curant mútuament una mica les ferides. Malgrat tot, i dins de la tristesa, em sentia feliç de què la vida m’hagués donat, a través d’ells, la possibilitat de fer les paus amb mi mateixa, amb el meu cos i més enllà… amb la vida.