39 anys

Divendres faré 39 anys. 39 tacos, mare meva! Tinc una amiga, de la meva mateixa edat que sempre em fa riure quan em recorda com amb 18 anys havíem dit alguna vegada allò de “aquells són graaaaaans, almenys deuen tenir 40 anys!” com qui parla d’una edat tremendament avançada! I aquí ens teniu.

39 anys. Per mi, els dies, les setmanes abans del meu aniversari són remogudes; com si fos dalt d’una muntanya russa amb pics d’alegria profunda i d’altres de “em falta energia”. Però com que em passa des que tinc memòria, ja m’ho conec, i a les setmanes abans de fer anys no els presto massa atenció! Vaja, que en moments així no em prenc gaire en serio.

Aquesta vegada m’he escoltat a veure què em venia de gust. Del primer que he tingut moltes ganes aquests dies previs ha estat d’estar amb amics. Dissabte vaig fer un pastís de taronja cobert de xocolata negra i ens el vam menjar ahir, amb els bons amics de sempre, rodejats de nenes per totes bandes. Vam riure, vam parlar del món, de nosaltres… i vam tornar a riure un cop i un altre. Sensació de “m’hi podria passar hores, així, sense cansar-me’n”.

Avui he tornat a dinar amb amics dels bons, dels que s’assaboreixen amb un bon plat a taula mentre dissertàvem sobre l’amor i la llibertat. Dels amics que escolten i als qui no em canso d’escoltar. Amics amb qui el temps sempre passa massa ràpid i de qui m’he d’acomiadar massa d’hora, dels que quan dius “adéu” ja tens ganes de tornar a veure. AMICS, amb majúscules.

Només és dilluns i encara tinc ganes de vida, moltes. Tinc ganes d’aigua calenta, de Natura, de què nevi d’una vegada, d’anar al cine, de fer l’amor, de jugar a l’UNO tots quatre, de llar de foc que crema lenta i de ballar al menjador com si no hi hagués demà.

Així que se’m dibuixa a davant una setmana de filles, de marit amb qui hi vull hores per celebrar que estar junts val molt la pena, de família amb qui bufar espelmes i dir “que per molts anys més poguem celebrar-ho”. D’amigues amb qui fer tribu, mentre riem, parlem de sexe i mirem com els nostres fills creixen.

Una setmana de blog i d’un nou vídeo sobre rabietes que he fet amb moltes ganes. De veure mares i pares i ajudar-los en la gestió de les enrabiades dels seus fills. De compartir experiències. D’aprendre junts.

Divendres faré 39 anys i crec que mai he estat tan feliç com ara. Sento que sóc on vull ser, que faig el que vull fer i que estic amb qui vull estar. Que tot val la pena.

Que sí, que em faig gran i cada dia tinc més arrugues, però… m’agrado com sóc, amb els meus matisos, amb el meu cos que canvia amb el temps i l’edat, amb les meves virtuds i amb els meus defectes. M’estimo, per fi.

Puc dir sense por d’equivocar-me que si morís ara, podria fer-ho amb la sensació que he viscut de veritat. Però no vull que això s’acabi encara. Crec que em queda molt per fer, per dir i per viure. Vull veure com creixen les nenes, vull seguir experimentant l’amor en tots els seus matisos amb elles, amb ell, amb els meus… Vull seguir parlant d’amor i de llibertat amb els meus amics i vull riure fins que em faci mal la mandíbula moltes vegades més.

A mi l’edat no m’espanta. En poden venir 39 i els que facin falta.